Una situació política enverinada: quatre opinions sobre el futur de la legislatura

Des de repetir eleccions fins a reeditar una fórmula dels anys vuitanta: són alguns dels escenaris que, a proposta de l’ARA, plantegen quatre opinadors arran del bloqueig després del 14 de febrer.

Gemma Ubasart, politòloga: "Pere Aragonès emula Jordi Pujol"

El resultat del 14 de febrer donava la possibilitat a l’independentisme de revalidar la fórmula de govern de la legislatura anterior. Ara bé, també obria altres escenaris. En tots Pere Aragonès se situava com a presidenciable: és l’únic que pot articular una majoria parlamentària per a la investidura. Tres mesos després d’haver anat a les urnes, les negociacions entre JxCat i ERC continuen embarrancades. Les tensions dins l’espai postconvergent, en disputa entre les pulsions més institucionals i unes altres de més activistes, expliquen en part les dificultats per avançar.

Paral·lelismes

ERC ha anunciat que accepta l’oferta de Jordi Sànchez de governar en minoria. Si la proposta prospera, Aragonès podria emular el Jordi Pujol del 1980. Després d’unes eleccions traumàtiques, va aconseguir forjar un sòlid lideratge a partir de l’acció de govern. Va fer camí amb la construcció de grans consensos i l’articulació d’acords en el marc d’una geometria variable. Quatre dècades després hi ha algunes similituds: un escenari en transformació accelerat on hi ha marge important per construir i innovar. Aprofitar al màxim els fons europeus i gestionar la postpandèmia requereix la suma d’intel·ligències col·lectives.e

Ferran Sáez, filòsof: "El temps des del 14-F ha aclarit la situació"

És fals que el temps transcorregut des del 14 de febrer no hagi servit de res. En termes d’activitat legislativa no, evidentment; però en termes de dibuixar amb una certa claredat qui és qui sí. Durant la campanya electoral es van afirmar rotundament algunes coses, se’n van insinuar unes altres i hi va haver també una gesticulació que cadascú podia interpretar com volia. Ara ja sabem, amb una certa exactitud, què pretén ERC i què pretén Junts. També sabem que hi ha actors polítics que no es presenten a les eleccions però que actuen com si s’hi haguessin presentat. Tot plegat és més important del que sembla a l’hora de prendre una decisió en ferm.

Repetir eleccions

Ara trobo que un pacte d’ultimíssima hora mancat de justificació programàtica i sense cap estratègia real comuna és una manera molt poc digna de salvar els mobles. En aquest sentit, repetir les eleccions no només no em sembla dramàtic, sinó que, ateses les circumstàncies, és potser l’única manera de resoldre la situació. Ara ja sabem que les abstraccions anomenades independentisme i unionisme no existeixen. El que hi ha són partits, persones, programes, actituds... relacionades amb un projecte o amb un altre, però res que els cohesioni més enllà de tot plegat. Aclarim les coses, doncs: ja no ve d’un pam.e

Toni Aira, periodista: "L’hegemonia (impossible)més disputada"

La cosa més estranya va ser que ERC i l’univers de Junts s’entenguessin al seu dia per formar govern. Però tenien un objectiu comú definit, l’1-O. Ja passat el 2017, allò que els uneix és la disputa per imposar-se al soci i enemic íntim. La guerra sostinguda que mantenen per una hegemonia de l’independentisme que, a curt termini, poc o res tindrà a veure amb el domini que CiU va tenir en el catalanisme. Però els uns i els altres hi aspiren indissimuladament. La batalla permanent explica el zero entusiasme que ERC i Junts tenen per arribar a un nou acord. Però mentre que Esquerra té alternatives, els de Carles Puigdemont no. Anar a eleccions implicaria una campanya ja sense dissimular amb cara de gos, després de la qual Junts només podria governar si obtingués una improbable majoria absoluta o s’hi acostés.

L’excusa per a ERC

Si no passa això, els d’Oriol Junqueras haurien tingut en el no de Junts a investir Pere Aragonès l’excusa perfecta per treure’s del damunt un soci incòmode i indesitjat. Com forçada per les circumstàncies, ERC podria obrir-se a pactar amb les esquerres i així mirar de donar forma institucional a allò d’eixamplar la base, un argument que els pot justificar anys de governs sense Junts per cercar d’imposar-s’hi definitivament. I així van.e

Berta Barbet, politòloga: "Per poder governar cal escollir"

Per més complex que pugui semblar, el debat sobre la formació de govern a Catalunya gira al voltant d’una pregunta clau: ¿sobre quin eix es vol generar la majoria de govern? És això que explica que ERC domini les negociacions sense ser el partit més gran del Parlament: és el partit situat als dos costats de l’eix que tenen majoria per governar, l’independentisme i les esquerres. Qualsevol majoria de govern passa pel seu espai i justifica que Pere Aragonès sigui el principal candidat a la presidència. No obstant això, aquesta posició privilegiada ve amb el cost de no poder evitar el debat de quin tipus d’eix necessita tenir millor sintonia amb els seus socis de govern.

ERC, entre els dos eixos

Una decisió, la que ha de prendre Esquerra, gens agradable per la dificultat d’ignorar un eix territorial molt obert ara per ara pel tancament en fals de la crisi del 2017, però també per la dificultat d’ignorar que, sense sintonia en l’eix econòmic, la coalició amb Junts no ha pogut impulsar un programa de govern coherent que pogués donar solucions a la ciutadania la legislatura passada. L’intent de govern en solitari d’aquesta setmana pretenia buscar una solució flexible al dilema, però sembla evident que cap dels potencials socis posarà tan fàcil l’elecció a ERC.e