Resulta encomiable la tenacitat dels socialistes catalans que, tal Sísif, estan disposats a arrossegar tantes vegades com calgui la pedra federalista cap a la muntanya del vell estat espanyol. Miquel Iceta i Alfredo Pérez Rubalcaba han hagut de tenir aquests dies una forta sensació de déjà-vu : han repetit fil per randa les fatigoses negociacions de l'Estatut (on, per cert, el principi d'ordinalitat va quedar mal recollit perquè parla de "renda per càpita" en lloc de "recursos per càpita"). La diferència és que el 2005 governava un tal Zapatero i les arques de l'Estat nedaven en l'abundància. Els diners no eren problema i ara són l'excusa perfecta. No ens enganyem. L'esforç d'aquests dies del PSC ha estat titànic, perquè part del PSOE coincideix plenament amb el diagnòstic que fa la dreta: l'estat autonòmic és ineficient i car, i cal redimensionar-lo a la baixa. Navarro ha falcat Rubalcaba en el zapaterisme, però Catalunya, que un temps va ser la millor aliada del lleonès, ja no en té prou amb paraules. Vol fets, és a dir, votar.
