BarcelonaEl 30 de desembre és el dia del discurs de Cap d’Any. L’han fet sis presidents de la Generalitat restaurada amb sis estils diferents. Aquest 2020 no estava previst, però va haver-hi sorpresa.
JORDI PUJOL
El primer discurs de Cap d’Any de Pujol, el 30 de desembre del 1980, va servir per reivindicar el fet polític clau d’aquell any que li permetia dirigir-se als catalans en aquella data significada: les eleccions al Parlament i la Generalitat restaurada. “Acabem aquest any com a catalans podent fer moltíssimes més coses que no podíem fer ara fa un any. Hem començat a caminar”, va dir. Més de dues dècades de poder van donar per molts més discursos. Per exemple dos anys després, amb el cop d’estat de Tejero encara latent, quan va fer una defensa encesa de la Transició: “No només Catalunya, sinó tot Espanya ha realitzat una transformació que ha sorprès el món. Quin altre país pot dir que ha sortit de 40 anys de dictadura sense traumatismes?” En els seus sis mandats la defensa de l’autogovern davant els intents “d’involució” de l’Estat va ser un tema discursiu clau, però hi va haver una altra qüestió que mai va abandonar: les apel·lacions ètiques i morals als ciutadans. En el seu últim discurs de Cap d’Any, el 2002, es va acomiadar així: “Demano a tota la societat que s’analitzi a ella mateixa, que sigui capaç de pensar en l’interès general”.
PASQUAL MARAGALL
Si algú pensava que després de 23 anys de pujolisme el seu successor, Pasqual Maragall, intentaria esborrar-ne qualsevol rastre, s’equivocava. En el seu primer discurs de Cap d’Any (2003), el president socialista va honorar Pujol per haver “encarnat amb dignitat evident la més alta magistratura de Catalunya”. Darrere aquest elogi hi havia una estratègia, i era intentar rebaixar els recels que el nou govern, el tripartit, despertava en una part de la ciutadania. “Ningú no ha de tenir por”, va arribar a dir Maragall. De la seva primera al·locució, un detall que ja feia preveure que seria un president amb segell propi quan va acabar amb una nadala versionada: “El desembre congelat confós es retira. Abril, de flors coronat, tot joiós ens mira”. L’endemà Maragall començaria uns dies de descans i deixaria a Josep-Lluís Carod-Rovira com a president en funcions, un període que coincidiria amb la seva reunió amb ETA. Seria la primera gran crisi del tripartit. Els altres dos discursos de Maragall van tenir un protagonista destacat: el nou Estatut. L’operació política ja havia desfermat mostres de rebuig a Espanya i també les primeres campanyes de boicot a productes catalans, i el president intentava transmetre tranquil·litat. “El temporal escamparà aviat, ja ho veureu”, va pronosticar.
JOSÉ MONTILLA
El relleu de Maragall, José Montilla (PSC), va imprimir un gir en el format del discurs. El segon tripartit (2006-2010) volia allunyar-se de la imatge de Dragon Khan del primer i posar en primer terme l’accent social. Així, Montilla va sortir del Palau de la Generalitat i va fer els quatre discursos en alguna instal·lació construïda per l’administració catalana. Va escollir un hospital, una comissaria, un parc de bombers i un centre de control dels Ferrocarrils. Hi va haver un altre fil conductor en tot el seu mandat. En cada discurs va donar les gràcies a tots aquells treballadors (per exemple metges, policies i bombers) que estaven de guàrdia en les festes nadalenques. No se’n va descuidar cap any. En les seves intervencions, Montilla va seguir arrossegant la problemàtica de l’Estatut, hi va sumar la del finançament i en va inaugurar una de nova: la crisi que s’acostava. “Unitat, treball i ambició” va ser la seva recepta per mirar d’esquivar les turbulències financeres.
ARTUR MAS
El 2010 va arribar Artur Mas i amb ell el discurs va tornar als salons nobles de Palau. El primer, al cap de poc de ser investit, l’únic que faria sense ulleres. El president que va tornar a portar CiU a la Generalitat va fer sis al·locucions que es poden dividir en tres grans etapes diferenciades. Els dos primers discursos, marcats per la crisi i unes retallades que va intentar defensar sempre com l’única sortida possible malgrat les “escridassades” que ja rebia en protestes de treballadors públics. El dos següents, marcats per la irrupció del Procés, trufats d’èpica i en què es presentava la consulta del 9-N com la “gran batalla democràtica” per decidir el futur dels catalans a les urnes. Finalment, les seves dues últimes intervencions, marcades ja per les divergències estratègiques entre socis, primer amb ERC i després amb la CUP. En el seu últim discurs de Cap d’Any, a finals del 2015, Mas va pressionar els anticapitalistes perquè recapacitessin sobre la seva negativa a investir-lo president. Tenien el “deure de decidir”, els va dir. Al cap de 10 dies faria el pas al costat. La CUP havia decidit que no.
CARLES PUIGDEMONT
Amb el Procés en fase d’acceleració constant, Puigdemont només va fer dos discursos, però tots dos amb certa expectació per la fase de xoc amb l’Estat en què havia entrat la Generalitat. A diferència de Mas, es va aixecar de la cadira -o de la butaca- i va tornar a fer les intervencions dret. La primera, el 2016, per confirmar que el “referèndum o referèndum” que havia entonat uns mesos abans anava de debò. Aquell penúltim dia de l’any va assegurar que la votació seria “legal i vinculant” i va intentar reforçar els entusiastes, convèncer els escèptics i advertir els rivals: “Estem a punt i ho demostrarem”. El discurs més recordat, però, seria el següent, ja que el faria des de l’exili. Portava just dos mesos a Brussel·les i el gran interrogant que planava sobre el moment era si estaria disposat a tornar a Catalunya, amb el risc de ser empresonat, per ser investit de nou president de la Generalitat. Amb el 155 en marxa, TV3 no va emetre el discurs i es va difondre per les xarxes socials. No va resoldre l’interrogant sobre la investidura, va reclamar la fi de la intervenció autonòmica i va pronosticar: “D’aquí un any el discurs, com no pot ser d’una altra manera, es farà des de la Generalitat”. El que llavors ningú podia preveure és que Quim Torra seria l’escollit per fer-lo.
QUIM TORRA
A Quim Torra li va tocar bregar amb la fase menys èpica del Procés, la de la repressió ja desbocada i les constants disputes entre socis de Govern. Els seus discursos de Cap d’Any en van ser un reflex. En el primer, a finals del 2018, va intentar injectar ànims als partidaris de la República assegurant que el 2019 seria l’any per fer efectiu el “mandat democràtic de llibertat”. Però en el segon ja van quedar paleses les divergències insalvables amb ERC. Els republicans estaven a punt de ratificar el pacte d’investidura amb el PSOE i Torra va aprofitar la intervenció per retreure’ls que el diàleg sense autodeterminació era “tapar forats amb pedaços caducs”. Per a aquest 2020 no s’esperava cap discurs, a causa de la seva inhabilitació, però ahir per sorpresa va enviar un missatge a través de les xarxes des de Girona, lluny de Palau. Va defensar la seva gestió de la pandèmia, però va admetre que en termes d’independència la legislatura no havia servit per “avançar”. El 2021 serà el torn d’un altre president. Sigui qui sigui, serà un debutant en l’últim discurs de l’any.