Catedràtic De Dret / Constitucional A La Universitat De SevillaUn tribunal de justícia pot resoldre el que pot resoldre i no pot resoldre el que no pot resoldre. I quan intenta resoldre el que no pot resoldre, el resultat no pot ser sinó el disbarat.
La integració de Catalunya a l’Estat és un d’aquells problemes que un tribunal, sigui constitucional o ordinari, no pot resoldre. Perquè únicament a través d’una negociació política, de la qual únicament poden ser protagonistes òrgans constitucionals legitimats democràticament de manera directa, s’hi pot trobar una resposta. No n’hi ha una altra de possible. El “pacte d’integració” únicament pot ser un pacte polític. Els tribunals, constitucional o ordinari, poden tenir coneixement dels actes d’aplicació del pacte esmentat, però no del pacte com a tal. La definició del pacte no pot ser mai judicial, sinó que ha de ser necessàriament política.
Quan no s’entén així, quan un tribunal decideix alterar el resultat de la negociació política i modificar el “pacte d’integració” assolit a través seu, el pacte es desintegra. El tribunal deixa de ser reconegut com a tal pels destinataris del pacte.
És el que va passar amb la sentència del Tribunal Constitucional 31/2010. En comptes de trobar una resposta a la integració de Catalunya a l’Estat, va destruir la que s’havia trobat a través d’un molt treballat procés de reforma de l’Estatut d’Autonomia, i es va dificultar encara més trobar una solució definitiva al problema.
L’herència de l’Estatut
El que va passar en el terreny de la justícia constitucional el 2010 es repetirà en el terreny de la justícia penal el 2019. El que no va poder resoldre el Tribunal Constitucional no ho pot resoldre el Tribunal Suprem. El TC va poder imposar un Estatut diferent del que s’havia pactat i referendat, però no va poder aconseguir que els ciutadans de Catalunya acceptessin la seva decisió. El Tribunal Suprem ara pretén perseguir penalment els que no van acceptar la decisió del TC, qualificant com a delicte de rebel·lió el que ha sigut una “desobediència” pacífica ininterrompuda a la sentència del Tribunal Constitucional. Són tots els ciutadans que no accepten la sentència 31/2010 els que estan sent perseguits, encara que només uns quants siguin jutjats i condemnats. El procés està condemnat al fracàs precisament perquè va dirigit contra tots.
No assistirem a un judici, sinó a un simulacre de judici. El cost per a la democràcia espanyola serà enorme.