Un símbol d’amor republicà dins de la Moncloa

SubdirectorTorra és un enamorat dels anys 30, sobretot dels autors republicans de l’època, i per això no és estrany que li demanés a Sánchez veure la font on el poeta Antonio Machado se citava amb el seu últim gran amor, coneguda com a Guiomar, i que després es va descobrir que es referia a la dama madrilenya Pilar Valderrama. Aquelles trobades li van inspirar el poema El jardín de la fuente. El descobriment el va fer el 2006 l’historiador Ian Gibson. La font es pensava que havia quedat destruïda pels atacs dels nacionals a Madrid, que van deixar molt malmès el palauet del Real Sitio de la Moncloaque hi havia en aquesta zona abans que Franco manés construir-hi un edifici per hostatjar mandataris internacionals (el va inaugurar Rafael Leónidas Trujillo, el sanguinari dictador dominicà, el 1954).

Però resulta que no, que en les diverses remodelacions del complex de la Moncloa, la font va quedar situada al costat mateix de la residència presidencial. Torra va voler visitar, doncs, un símbol machadià, de l’Espanya republicana i laica, i també de l’amor prohibit, dins mateix del cor del poder executiu espanyol. Una metàfora visual rodona.

La imatge de tots dos davant la font transmet la idea de dos homes que, tot i ser conscients de la distància que els separa, comparteixen una certa sensibilitat històrica (i literària) que els porta, per exemple, a voler treure qualsevol vestigi franquista de l’espai públic. És a partir de la lectura de la història, del que va significar el franquisme per a Catalunya sobretot, que Torra vol explorar fins on pot arribar Sánchez.

Aquest camí no serà gens fàcil. Ahir ja es va veure que l’independentisme irredempt i l’unionisme més granític coincidien a criticar la visita i l’inici del desgel. Per recórrer el camí Torra haurà de fer cas del poeta i anar pas a pas, transitant un itinerari ple de sotracs, a camp obert i resistint l’intercanvi de foc dels que veuen amb terror qualsevol símptoma de normalització (ell mateix es despertarà a les nits entresuat preguntant-se, com Hamlet: “És que ara soc autonomista?”). Els aplaudiments de socialistes i comuns d’ahir fan pensar que tots dos faran a partir d’ara mans i mànigues perquè l’executiu Torra duri. I això vol dir aprovar uns pressupostos. Seria l’única manera d’avivar la feble flama que ahir es va encendre a la Moncloa.

Carner i Martí i Pol

Torra va anar ahir a Madrid a posar el termòmetre, a comprovar si, com van intentar molts intel·lectuals catalans a principi de segle, pot descobrir alguna complicitat a l’altra banda. I difícilment podia trobar una figura més estimada pel catalanisme que la de Machado, que va viure a Barcelona en plena Guerra Civil i es va relacionar amb Josep Carner i Joaquim Xirau. Carner n’era un gran seguidor i Miquel Martí i Pol li va dedicar uns versos preciosos a Compliment a Antonio Machado : “No t’he dut flors, Antonio, t’he portat / un silenci amorós, per no interrompre / el teu íntim diàleg amb la mort / que fa tants anys que dura. Compartir-te / ha estat deturar el temps, per retrobar-me / més ingenu que mai i amb un sanglot / a flor de pell, com una criatura. / No t’he dut res, Antonio, però estimo / més que abans aquest mar que m’ha vist créixer / i prop del qual confio morir / d’ençà que he vist que tu m’hi acompanyaves”.