Siguem lliures i bilingües i, si pot ser, parlem només en castellà

BarcelonaA casa seva tothom parla l'idioma que vol. És una evidència científica pràcticament irrefutable. Tant pot ser el català com el castellà, l'aranès, l'anglès, el gallec, el mandarí, l'àrab o l'amazic. Això és exactament el que Societat Civil Catalana (SCC) i els seus col·laboradors volen per a l'espai públic, l'escola i la relació amb l'administració. Que tothom tingui la llibertat d'escollir en quin idioma vol expressar-se. Per exemple, aquest dissabte al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), l'enorme majoria dels ponents han escollit expressar-se en castellà. Sense imposicions de cap tipus. També han reivindicat lliurement la literatura catalana feta en castellà –la feta en català consideren que ja la reivindica prou el sobiranisme– i han lamentat que Espanya hagi estat "molt més generosa" que cap altre país europeu a l'hora de concedir privilegis a les llengües minoritàries.

La immersió lingüística és, per als organitzadors, el dimoni contra el qual cal batallar. La imposició del català és tan gran que el catedràtic de dret administratiu de la Universitat d'Alacant Santiago González-Varas fins i tot tem que el castellà acabi desapareixent de Catalunya. "Bravo! Bravo!", cridava entusiasmat part del públic davant els advertiments. Encara hi ha marge per salvar-lo. De moment, el 99,8% dels ciutadans que viuen a Catalunya entenen el castellà, el 99,5% el parlen, el 98,5% el llegeixen i el 97,6% el saben escriure, segons dades de l'Idescat.

TV3 com a eina de colonització lingüística

TV3 és l'altra pota de l'estratègia colonitzadora dels que volen imposar el català. "L'haurien de poder veure a Madrid perquè s'adonessin del problema", ha proposat el catedràtic. El 13,6% de quota de pantalla dels canals de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals a l'agost (el 86,4% de l'audiència mira televisions en castellà) és un perill massa gran per deixar-lo passar. De fet, González-Varas creu que la immersió i la televisió pública fomenten que, en pocs anys, acabin desapareixent partits com el PSOE, el PP i Cs i el nacionalisme català acabi ocupant tot l'espectre polític.

"Les llengües no tenen drets, són les persones els que en tenen", ha recordat al seu costat Gorka Maneiro, de la Plataforma Ahora, a qui no li interessa el debat sobre si una llengua com el basc pot desaparèixer o no. "Desapareixeran les llengües que es deixin de fer servir perquè no seran útils", ha subratllat, cosa que ha aconseguit també l'aplaudiment del públic, probablement sense adonar-se que a Catalunya la que havien dit que estava en risc és el castellà.

El bretó, a França, tampoc té garantida la supervivència, ha alertat la professora de l'Institut Francès de Geopolítica Barbara Loyer, que no entén com un estat centralista com el francès subvenciona la reintroducció de la llengua en zones que l'han perdut –fins i tot en algunes on no l'han parlat mai–. "Potser seria millor posar els diners allà on hi ha avis que encara el parlen i no en un lloc on no el parla ningú", ha apuntat com a possible resposta.

En l'època de les xarxes socials i els algoritmes que només relacionen gent amb gustos similars, s'estén cada cop més la necessitat de formar part d'una comunitat concreta. Segur que hi ha matisos, però aquest dissabte a les jornades sobre convivència lingüística organitzades per SCC el debat girava a l'entorn de si la protecció del català és excessiva o extremament excessiva i si el castellà ha de guanyar molt o moltíssim pes a l'administració. Si fa no fa, el mateix però a la inversa que passa en un debat organitzat per l'ANC o en un del debat constituent que promou Lluís Llach, en què es planteja si la independència és l'única solució o si no hi ha més solució que la independència.