La setmana política que s’acaba avui és com ‘La Riera’: si no han vist cap capítol durant la setmana, no tindran cap problema a seguir el fil. A Madrid continuen sense fer govern i a Barcelona tiren pel dret davant una nova suspensió del Tribunal Constitucional. Entremig, el president Puigdemont va dir: “Gracias, Tribunal Constitucional, contigo empezó todo”, que, francament, pot ser una frase molt popular, però citar un futbolista en una nit de festa no fa pel president d’un país, i menys en un afer tan delicat.
La setmana ha tingut el seu gran moment transgressor amb la versió paròdica i feminista del parenostre de la poeta Dolors Miquel durant la cerimònia de lliurament dels premis Ciutat de Barcelona. El poema té tanta càrrega que es va carregar l’acte, en el sentit que no es parla de res més. Ha eclipsat els premiats, el sentit de la cerimònia, que és l’agraïment de la ciutat de Barcelona al talent dels seus millors creadors. Des d’aquest punt de vista, ens sembla va ser una mala elecció. I pitjor encara si va ser una elecció política, en la línia del pensament de l’esquerra que encarna l’alcaldessa Colau, perquè aleshores es tractaria de posar un acte que té un profund sentit institucional i on hi ha moltes càmeres al servei de transmetre un missatge del gust del partit al govern. Des d’aquest punt de vista, el poema seria inadequat. I –i això ja va a gustos– seria un poema fàcil, perquè canviar el text d’una oració coneguda per milions de persones des de fa vint segles no és el súmmum de la creativitat, precisament.
I amb tot, no podem perdre de vista la importància de determinats valors com ara la llibertat creadora i la llibertat d’expressió, que emparen el poema i la poeta. L’art i la transgressió van agafats de la mà. Una altra cosa és que els transgressors entenguin que atacant el poder de l’Església, el seu masclisme estructural, el domini de les consciències exercit durant segles, també estan atacant sentiments, símbols o creences que molta gent estima i pels quals ha donat la seva vida als altres.
Un altre transgressor ha estat el papa Francesc amb això que Donald Trump no és cristià. De fet, la primera gran transgressió és l’Evangeli mateix, quan demana parar l’altra galta i estimar l’enemic. A partir d’aquí és perfectament coherent que algú que vulgui posar un mur i deportar persones sense papers no sigui exactament cristià. La pregunta, estimat papa Bergoglio és: si es posa a repartir carnets de cristià, Europa és plena de polítics que posen o defensen murs, com el de Melilla, amb gasos lacrimògens i fulles d’afaitar. Són cristians també? El Papa no vol que se li escapin els 50 milions d’hispans dels Estats Units, la majoria catòlics practicants que, a més a més, no tenien intenció de votar Trump. Bergoglio ha entrat a la campanya electoral d’un altre país. Farà a partir d’ara de consciència dels votants a cada gran elecció? Serà interessant de veure, perquè mentre en allò doctrinal –celibat sacerdotal, sacerdoci femení, contracepció– les coses no canvien, Francesc ha canviat el to de Roma amb un llenguatge més directe.
Per cert, al fons del papat ha aparegut la figura de sant Joan Pau II, que ha estat notícia transgressora per l’aparició de les cartes que es va creuar amb una amiga nord-americano-polonesa, filòsofa, durant dècades. No hi ha cap prova que fos una relació sexual, ni tan sols amorosa. Com deia la Mònica Planas en una crítica aquesta setmana: “Caldrà recuperar més cartes, però una vegada més, una dona és tinguda en compte amb tots els prejudicis pel simple fet de ser-ho. Queda desdibuixat el valor de la seva aportació intel·lectual i professional i es castiga moralment una relació d’amistat entre un home i una dona”. Deia ahir Francesc: “Un home que no sap tenir una relació d’amistat amb una dona és un home a qui li falta alguna cosa”.
Parlant de dones, aquesta setmana ha tingut nom de dona: Muriel Casals. Una dona que deia: “Escoltem i siguem de tots”. De qui es va dir ahir, en el seu comiat, allò de Martí i Pol: “Persistir quan res no ens és propici”.