Una setmana de jocs de mans

MadridAquesta ha sigut una setmana de jocs de mans. La prestidigitació ha estat per tot arreu. Hem vist aparicions i desaparicions –res per aquí, res per allà– i un trànsit de barrets de copa que no havíem vist des dels anys en què el gran dibuixant El Perich els feia servir quan volia representar un burgès típic. L'afició per la màgia ho ha tocat tot, ha fet que una dona de 68 anys pugui ser mare sense engendrar ni donar a llum, i que hagi sortit d'un hospital dels Estats Units com si ho fos, en cadira de rodes, amb un nen a la falda i amb el braçalet propi d'una pacient. També ha sigut possible que un excap de la Guàrdia Civil que havia estat destituït per “pèrdua de confiança” pugui recuperar –via sentència del Suprem– el seu antic estatus com a part de la cúpula d'aquest cos de seguretat a Madrid quan el ministre del ram, Fernando Grande-Marlaska –que també és un jutge–, no el vol ni veure.

Només són dos exemples. Però no patiu perquè n'hi ha més. Vam veure als carrers de Barcelona una eurodiputada, Clara Ponsatí (JuntsxCat), que després de fer una roda de premsa era detinguda amablement per un agent dels Mossos d'Esquadra. Ella es queixava de la pretensió policial, deia que no l'acceptava, però finalment es va introduir amb el seu advocat, Gonzalo Boye, al vehicle camuflat. Allò, més que una detenció, va ser una mena d'habeas corpus automàtic, perquè la van portar ràpidament davant el jutge de guàrdia. I unes hores després Ponsatí va quedar en llibertat, citada per comparèixer davant el jutge del Suprem Pablo Llarena, instructor de la causa de l'1-O, el 24 d'abril. L'endemà va tornar cap a Brussel·les. Ponsatí, per tant, vista i no vista a Barcelona en 24 hores.

Per descomptat, Ponsatí i el seu advocat sabien que aquesta aparició no comportava gaire risc un cop reformat el Codi Penal. També amb aquesta modificació legal es va voler fer un exercici de prestidigitació, que no va sortir com el govern esperava, i tampoc com des dels partits independentistes s'hauria desitjat. La malversació segueix existint en termes que no han deslliurat d'una llarga inhabilitació els condemnats per aquest delicte. Però la reforma ha permès que Ponsatí pogués passejar-se sense cap altre cost que el de passar a disposició judicial. Cap jutge podia enviar-la a presó quan ara ja només està acusada d'un delicte de desobediència, que no té pena privativa de llibertat.

Ara bé, l'expresident Carles Puigdemont no pot fer el mateix intent, perquè, si bé encara està en tràmit el procediment per aclarir si està protegit definitivament per la prerrogativa de la immunitat, segueix acusat de malversació. I aquest és un delicte al qual sí que correspon un pena de presó. Per tant, si hem de buscar comparacions, aquí ja no estem parlant de prestidigitació, sinó d'exercicis de trapezi, que té molts més riscos. En aquest cas, la reforma penal no ha suposat jugar amb xarxa. El govern, que ho sap, no espera que Puigdemont es presenti sense més ni més a Barcelona o al Suprem, tot i que s'ha dit molt que l'expresident voldria fer-ho en els propers mesos.

Per a Pedro Sánchez seria un embolic important, sobretot si coincidís amb el període de la seva presidència europea i a les portes de les properes eleccions generals. El que el govern vol és que els temps de la justícia europea no s'accelerin, i que trigui tant com vulgui per aclarir com pot jugar la immunitat en el seu cas. Gonzalo Boye ja ens va dir a l'ARA que la sentència que dicti el Tribunal General de la Unió Europea (TGUE) encara serà recurrible. Per tant, ha de passar un altre any fins que l'assumpte acabi el seu camí pels tribunals europeus. La tornada de Puigdemont en un termini més breu implicaria una alteració important d'aquesta llarga campanya electoral en la qual estem immersos.

Ben mirat, la tornada de Ponsatí no va ser tant un primer pas per sondejar què passaria si torna l'expresident com un acte polític de marcat caràcter preelectoral, en què el pols entre Junts per Catalunya i ERC va tenir un especial protagonisme. Ara bé, el que sempre podrà dir Esquerra quan la critiquin per les limitacions dels canvis en el Codi Penal és que, gràcies a aquestes modificacions, va poder tornar de moment per unes hores l'exconsellera d'Educació. Oriol Junqueras ja ho va manifestar amb tota la raó mentre Ponsatí esperava al jutjat si el Suprem la deixava en llibertat. El que haurem de veure és si el dia 24 es presentarà davant el jutge Pablo Llarena, que l'ha citat com imputada per desobediència. Si no hi va serà possiblement perquè no té intenció que la seva primera tornada es converteixi en una presència més estable. Per la seva banda, Llarena no pot permetre que s'ignorin les seves citacions.

L'operació Catalunya

Ara bé, si parlem de jocs de mans, la setmana en té un altre que compleix aquell principi del món de l'espectacle resumit en l'expressió “més difícil encara”. Es tracta de la comissió presidida per Ferran Bel (PDECat) en què el PSOE i els seus aliats volen ara que s'intenti aclarir què va ser allò de la policia patriòtica i qui i com ho va impulsar. I també que s'intenti treure aigua clara del que va ser l'operació Kitchen, destinada a impedir que l'extresorer del PP Luis Bárcenas pogués perjudicar el seu partit amb material sensible sobre el seu suposat finançament il·legal. Aquí la màgia l'ha fet el PSOE dient, per un costat, que vol arribar al fons de la qüestió i, en paral·lel, fent desaparèixer la figura de l'expresident del govern Mariano Rajoy, a qui ha decidit no incloure entre els exdirigents populars que haurien de ser citats i comparèixer davant la comissió.

És veritat que Rajoy ja va declarar a l'Audiència Nacional com a testimoni i va dir ser desconeixedor de tot el que li preguntaven. Però renunciar a priori a fer li preguntes demostra la poca confiança amb què comencen les tasques d'aquesta comissió, que sembla una iniciativa pensada per animar una mica més el panorama preelectoral. D'altra banda, el fet mateix que ara es posi en marxa una investigació parlamentària permet preguntar-se si serà casual que coincideixi amb els nous –i infructuosos– intents dels socis independentistes del govern perquè es faci algun pas per aclarir el cas Pegasus. Aquí sí que la màgia ja sembla un cas de primer premi, perquè el que ha desaparegut a la vista de tothom és un gran elefant. El Suprem ha admès que va autoritzar l'espionatge de 18 persones relacionades amb l'independentisme a Catalunya. ¿Qui va permetre fer el mateix amb desenes més que també van tenir intervingut el telèfon? Del cert no ho sabrem mai, encara que per endevinar-ho no cal practicar l'hipnotisme ni contractar cap prestidigitador.