Una setmana per evitar la catàstrofe del PSOE a Andalusia

MadridArribats a l’equador de la campanya de les andaluses, el PSOE ha entrat en mode pànic. Res del que ha passat aquests dies sembla remar a favor de l’esquerra, sinó al contrari. Els socialistes estan obligats ara a fer un pur exercici de supervivència.

A la Moncloa tot just ara estan començant a ser conscients del que està en joc a Andalusia. La hipòtesi d’una derrota de l’esquerra ja fa temps que estava sobre la taula, però sempre en termes de “derrota digna” o “dolça”, i en cap cas de catàstrofe electoral. Hi havia una confiança cega en la poderosa maquinària del PSOE andalús, però els temps han canviat. Els socialistes no omplen els actes, el seu candidat, el desconegut Juan Espadas, va desaprofitar el debat electoral, i en canvi al PP tota l’estratègia està destinada a combatre l’eufòria que es respira als seus mítings. Tot i que no s’atreveixen a dir-ho, els populars no descarten una majoria absoluta al voltant de “Juanma”, el president seriós i entenimentat que podria ser el teu veí d’escala.

Un dels factors que no ajuda a mobilitzar l’esquerra és la campanya plana de Macarena Olona. Parlem clar: l’esquerra havia dipositat en les astracanades d’Olona bona part de les seves esperances per convèncer els seus electors d’acudir a les urnes diumenge que ve. Ara mateix, els resultats de Vox són una incògnita. Sobre el paper Olona era una gran candidata. Però ¿i si justament el seu perfil radical i de paracaigudista està desviant els votants que van optar per Abascal a les generals cap a l’aposta més segura que és Moreno Bonilla? Atenció, perquè diumenge vinent podríem assistir a la primera frenada en l’ascens fins ara imparable de Vox. I tot per jugar la carta de la candidata més que la de la marca de partit. Si això passa, Vox es veurà obligat a un replantejament global de la seva estratègia. O almenys a adaptar-la a cada territori.

Sánchez no té més remei que involucrar-s’hi a fons aquesta setmana si vol evitar la catàstrofe, amb el risc que ell n’acabi sortint esquitxat. Però és que és inevitable. Andalusia és massa gran per considerar-la una excepció. Una derrota en el seu antic feu es veurà com l’antesala de l’arribada de la dreta a la Moncloa. En aquest escenari Sánchez pot optar per un dels seus tradicionals cops d’efecte en forma de remodelació de l’executiu. Tot per evitar la sensació de final d’etapa que va impregnar el període 93-96 amb Felipe González.

Una de les decisions que haurà de prendre és com tracta els seus socis en aquesta darrera etapa, i en especial Unides Podem i ERC. Es diu que les ficades de pota estan devaluant la figura de Gabriel Rufián, abans una estrella rutil·lant del firmament independentista, però qui veritablement l’està desgastant és el PSOE amb els seus incompliments, alimentant de pasada els arguments de Junts. I per sobreviure Sánchez també necessita aliats forts.

La intervenció de Carles Riera contra la nova llei del català a l’escola va fer aplaudir efusivament els diputats de la CUP. Al costat dels escons cupaires hi ha els de JxCat i la diputada Judit Guàrdia es va deixar emportar pel moment, aplaudint convençuda el que havia estat escoltant, fins que, amb un petit cop de colze, el seu company de partit Francesc Ten li va recordar que l’aplaudiment era contra ells.