Una setmana per fer caure Sánchez i apuntalar Rajoy
SubdirectorEl resultat d’ahir és el somiat per Mariano Rajoy excepte per la petita molèstia que Euskadi és ja un planeta diferent des del punt de vista polític. Però no ens enganyem. Rajoy sempre ha volgut ser president amb el suport, tàcit o explícit, del PSOE, i no amb una estranya aliança amb C’s, PNB i els dos canaris (un d’ells integrat al grup socialista). I per això a partir d’avui es posarà tota la carn a la graella perquè els barons socialistes que veuen amb terror una possible entesa amb Podem descavalquin el secretari general o el forcin a deixar governar el PP amb una abstenció.
El problema per a tots ells és que Sánchez sembla immune a les pressions, i no sembla que el mal resultat a Galícia i Euskadi, ja previst per les enquestes, l’hagi de fer canviar d’opinió. Per què? Doncs perquè tant a Galícia com a Euskadi (i també a Catalunya) l’esquerra ha virat precisament cap a les formacions més clarament anti-Rajoy (EH Bildu i Podem a Euskadi, En Marea a Galícia, i els comuns i ERC a Catalunya). I Sánchez sap que quan repeteix el seu ja clàssic “no és no” a Rajoy és quan la militància socialista, aliena al bombardeig d’editorialistes i tertulians, s’aixeca de la cadira com un sol home i aplaudeix.
Pas enrere de Rajoy?
En aquest context, l’única possibilitat dels barons és que Rajoy faci un pas enrere i el PP presenti un altre candidat. Aquesta és l’opció de Susana Díaz (i ho era de Miquel Iceta, que ha anat endurint el seu discurs fins que s’ha convertit, juntament amb Francina Armengol, en l’únic que defensa obertament un govern del PSOE en solitari amb els vots de Podem i els independentistes catalans), que aquests dies ha fet arribar el missatge a Génova de manera poc discreta. A la seu del PP aquesta possibilitat és impensable. Mariano Rajoy s’ha bolcat en la campanya gallega fins a convertir les eleccions en una mena de plebiscit sobre ell mateix, i ara pot lluir un resultat espectacular davant de Pedro Sánchez i, atenció, d’Albert Rivera, un dels grans perdedors d’ahir a la nit i al qual unes terceres eleccions poden acabar de condemnar a la insignificança.
Aquesta setmana, doncs, el PP sobreactuarà contra Sánchez, que probablement optarà per un perfil baix fins a la cita de dissabte. La guerra dins del PSOE serà subterrània, invisible, amb conclaves discrets i algun cop d’efecte mediàtic (atenció al paper dels expresidents Felipe González i José Luis Rodríguez Zapatero).
El factor Catalunya i Euskadi
L’única bona notícia d’ahir per a Sánchez és el discret paper de Podem a Euskadi, que va quedar més a prop del PSE que d’EH Bildu. No és cap consol, però almenys rebaixa els fums a Pablo Iglesias en un moment en què tots dos estan obligats a recuperar el bon to i la sintonia si volen fer creïble l’alternativa.
Sánchez té poques cartes per jugar d’aquí a dissabte, però segur que Iceta li insistirà en una: que un nou govern de Mariano Rajoy aprofundirà l’esquerda entre Espanya, d’una banda, i Catalunya i Euskadi, de l’altra. Si Sánchez aguanta i la via Errejón s’imposa a Podem s’obrirà una nova finestra d’oportunitat (¿resistiria ERC la responsabilitat de no apuntalar un govern alternatiu a Rajoy?). Si això no passa Espanya anirà a terceres eleccions i al descrèdit més absolut. ¿Gasolina per al procés?
