Set dies per fer la feina de tres mesos

MadridLa negociació fallida de la coalició entre Podem i el PSOE, tot i que les eleccions van tenir lloc fa tres mesos, s’ha concentrat en una sola setmana. Fins que Pablo Iglesias no va fer un pas enrere gairebé no hi va haver moviments.

El primer gir de guió

Sánchez diu que amb Iglesias no, i li posa una pista d’aterratge

Una entrevista a Pedro Sánchez des de la Moncloa per a La Sexta va ser el gir de guió que va canviar-ho tot. Era el 18 de juliol, dijous, just una setmana abans -gairebé minut per minut- de la derrota definitiva al Congrés. Sánchez recollia el malestar negociador de les últimes setmanes amb Podem i, per primer cop, posava claredat en l’explicació de per què no avançaven els contactes. “Iglesias és el principal escull per a la coalició”, va dir. Va justificar que en les dues reunions i en totes les converses que havia mantingut amb el líder lila sempre arribaven al mateix os: la presència d’Iglesias al consell de ministres. Aquella entrevista va inaugurar la setmana en la qual tothom parlaria més o menys clar, després de mesos de secretisme, tot i que encara quedaven confusions. Una d’elles la va aportar el flamant cap de gabinet d’Iglesias, Pablo Gentili, que en una atenció informal als mitjans al Congrés de Diputats va considerar que el veto a Iglesias no era tan mala notícia per a les negociacions com podria semblar. Ràpidament, però, diverses veus oficials de Podem ho van desmentir, i aquell dijous vam anar a dormir amb la idea que els dos partits eren a anys llum de la coalició.

Iglesias fa un pas enrere

El líder de Podem veu la jugada, que descol·loca els socialistes

Divendres al migdia, però, i després de valorar-ho molt, Iglesias va aprofitar la pista d’aterratge que li havia col·locat Pedro Sánchez i li va prendre la paraula: ell renunciaria a ser al consell de ministres i aleshores ja no hi havia d’haver excuses per negociar la coalició. El moviment va sorprendre el PSOE, que esperava un Iglesias més rocós. Els partits van començar a negociar divendres mateix a la tarda, i amb més intensitat dissabte.

La primera proposta de negociació de Podem, que Pablo Echenique va traslladar a Carmen Calvo aquell mateix dissabte, pretenia que els liles assumissin fins a cinc ministeris amb una vicepresidència, que seria per a Irene Montero. Entre els ministeris, en demanaven un que assumia part de les competències d’Hisenda i el de Treball, els dos elements que han fet saltar més espurnes en les converses. Els socialistes van acceptar amb relativa facilitat la presència i el càrrec de Montero, conscients que un altre veto personal faria de mal explicar a l’opinió pública. Però les friccions van arribar per les carteres.

La contraproposta socialista era la d’una vicepresidència sense contingut, un ministeri d’Infància i un altre d’Habitatge, però amb poques competències. A Iglesias, que havia fet la màxima renúncia personal i considerava que això havia de tenir un premi per al seu partit, l’oferiment li va semblar un insult.

El debat dispara la tensió

Els dos líders arriben desconfiats al Congrés i s’enganxen

Dilluns, a l’inici del debat d’investidura, els dos líders van arribar absolutament desconfiats. A cap dels dos els semblaven raonables les aspiracions de l’altre. Sánchez pensava que Iglesias volia gairebé tot el pressupost social i carteres que havien de ser per als socialistes, com Treball o Hisenda-tot i que a aquestes altures havia quedat clar que estava disposat a cedir la segona-. Iglesias continuava pensant que el seu sacrifici havia de servir per a més al partit. I la tensió es va disparar quan va començar el debat. Sánchez amb prou feines va fer referències al seu soci potencial en el discurs inicial i, quan va ser l’hora de debatre amb Iglesias, van saltar espurnes. Les desconfiances de la negociació es van posar de manifest a l’escó. Els dos socis potencials es van dir el nom del porc i van dir en públic moltes de les coses que fins aleshores havien quedat només a l’esfera privada. “Volen que siguem una mera decoració”, va protestar Iglesias, que defensava la tesi que Sánchez els havia dissenyat un mini consell de ministres sense poder real per poder justificar que, ara sí, parlés de coalició, però que en realitat no volia “compartir el poder”. Poques coses van canviar l’endemà, quan es va fer la primera votació. Podem va abstenir-se, i Batet va fixar la segona per dijous.

Hores finals d’infart

Propostes, filtracions i contraofertes fins a abans de votar

A partir d’aquell moment, la cursa era a contrarellotge. Echenique i Calvo es van citar per a una reunió dimecres. Amb dificultat, segons la vicepresidenta, que es queixava que no li agafaven el telèfon. La trobada es va produir al migdia, però va quedar interrompuda perquè Calvo havia d’anar a la reunió de secretaris d’Estat. Havia posat una oferta sobre la taula de Podem que ampliava el nombre de ministeris, però Iglesias no en tenia prou, continuava volent Treball, l’últim escull de la negociació. A la nit va començar la guerra bruta de filtracions de les ofertes d’uns i altres: l’objectiu ja no era arribar a un acord, sinó quedar millor que l’altre davant l’opinió pública. Dijous va continuar la mateixa dinàmica, però ja només Unides Podem estava activa fent propostes. En va fer fins a dues, l’última des del faristol del Congrés, renunciant a Treball i acceptant gairebé l’última oferta del PSOE. Era massa tard. Sánchez ja havia decidit que no volia coalició.