S’està apagant l’estrella de Mariano Rajoy?

SubdirectorDesprés que Felipe González tornés a insinuar per enèsima vegada que el PSOE hauria de facilitar la investidura de Mariano Rajoy, el portaveu socialista al Senat, Óscar López, va tallar en sec el debat a primera hora del matí en una entrevista a la SER: “Votarem no a Rajoy”. Poques hores després compareixia Albert Rivera per confirmar que ells no es mouran de l’abstenció i que la clau ara la té el PSOE. Els dies passen, però la música continua sent la mateixa. Ningú sembla disposat a fer el pas que desbloquejaria la situació, que en realitat podrien ser tres: que el PP renunciï a Mariano Rajoy, que Ciutadans passi de l’abstenció al sí, i que el PSOE passi del no a l’abstenció.

Ja sabem que Mariano Rajoy no té cap intenció d’oferir el seu cap en l’altar de la governabilitat. Per ell mateix i pel partit, que no està preparat per a un relleu exprés com el que va protagonitzar Artur Mas al capdavant de la Generalitat. “Rajoy no és Mas”, recordaven des del PP després del famós pas al costat de l’expresident català.

El problema de Rajoy és que a l’altra banda hi té dos polítics que, per una barreja de motius personals i tàctics, el volen fora de l’escenari, i, si no poden, almenys tan debilitat com sigui possible. Tant Sánchez com Rivera volen cobrar-se ara la factura de la investidura fracassada del març passat, quan la seva entesa va ser menystinguda pels populars. El seu pla passa per abocar Rajoy a una investidura agònica, a l’últim minut, i després fer-li passar un calvari que acabi amb un relleu al capdavant del PP com més aviat millor i noves eleccions en un o dos anys.

Al davant, però, tenen un autèntic monstre polític. Mai ningú ha aconseguit derrotar Rajoy, un dirigent que ha aconseguit surar enmig de les pitjors tempestes imaginables ( Prestige, Gürtel, Bárcenas...) amb l’única arma d’una fe indestructible en ell mateix. Així ho escriu Antón Losada en l’imprescindible Código Mariano : “Guanyar temps és fer política i en aquest difícil art Mariano Rajoy ha demostrat ser un mestre consumat. La política necessita guanyar temps a la realitat per poder-la gestionar en les millors condicions possibles. Voler no és poder. Poder és tenir temps per voler. El marianisme sempre té la mateixa prioritat: guanyar temps per guanyar poder”.

Per això el que ve ara és una autèntica guerra psicològica que només guanyarà qui mantingui uns nervis d’acer. Rajoy confia en la seva potència de foc mediàtica (especialment compta amb la pressió d’El País i els barons socialistes, contra els quals Sánchez està demostrant una gran capacitat de resistència) i en l’espantall d’unes terceres eleccions per obtenir la investidura a finals d’agost. De moment, però, no li està sortint bé. Previsiblement, aquesta setmana constatarà que està igual de sol que després del 20-D, malgrat els 14 diputats de més.

Víctima de la seva estratègia

En aquest context, Rajoy podria ser ara víctima de la seva estratègia favorita per desfer-se dels rivals: una cocció lenta que és tan desesperant com efectiva. L’actual president en funcions necessita un cop d’efecte per trencar la teranyina que Rivera i Sánchez han teixit al seu voltant, un gest que li faci recuperar la iniciativa, si no vol que la seva estrella comenci a apagar-se abans d’hora. I és aquí on el PP, passi el que passi, hauria de començar a pensar en un recanvi per al polític gallec. El nou líder popular ha de ser algú que no provoqui tanta animadversió entre els contrincants polítics -i, sobretot, entre els seus electorats- com Rajoy i Aznar. En un futur de multipartidisme serà tan important convèncer els propis com tenir capacitat de negociació i pacte, dues virtuts inexistents en el PP actual. La revolució política que va començar amb el 15-M, va seguir amb el procés sobiranista i ha desembocat en la fi del bipartidisme, arribarà en algun moment a Génova. Tard o d’hora.