¿Sessió d’investidura o de desgast del futur soci?
SubdirectorPedro Sánchez va ser objecte de la pitjor campanya de destrucció personal que ha conegut la democràcia espanyola, i això l’ha convertit en un personatge especialment perillós, amb un elevat sentit de la supervivència i especialista en l’aniquilació de l’adversari, dues característiques que l’aproximen, curiosament, a Mariano Rajoy. La seva maniobra preferida és la clau judoka que aprofita l’impuls de l’enemic per fer-lo caure; la seva arma predilecta, el bumerang, i l’estratègia més recurrent, la gestió del temps en benefici propi.
Per això ahir no vam assistir a un debat constructiu sobre un programa de govern, sinó a un exercici de Pedro Sánchez de desgast dels seus rivals a esquerra i dreta, inclòs el seu eventual soci. A grans trets, el líder socialista pensa que necessita accedir al govern amb el següent escenari: en primer lloc, un Pablo Iglesias disminuït, mal·leable i acomplexat. Només així serà digerible el govern de coalició per a un PSOE que no vol tuteles. I d’aquí l’interès en fer baixar els fums al líder de Podem que va presidir l’intercanvi del president espanyol amb Iglesias. La jugada, però, li va sortir malament, tal com va fer palès en la seva última intervenció. Sánchez, que s’ha creat una aurèola de polític invencible, no sembla acostumat a tractar amb algú que no es plega fàcilment als seus designis.
En segon lloc, Sánchez vol un Albert Rivera enfonsat, caricaturitzat i eternament enfadat. Aquest va ser l’exercici que millor va executar ahir el dirigent socialista, que no va tenir ni un bri de pietat ni de commiseració amb el polític català. Rivera interpreta a la perfecció el paper que vol Sánchez en aquesta funció: la del barrufet rondinaire que cada vegada que obre la boca expulsa votants cap al PSOE.
I, finalment, Sánchez vol un Pablo Casado reforçat, capaç de representar l’antagonisme real al PSOE, però, alhora, algú amb prou sentit d’estat per poder-hi arribar, si es dona la circumstància, a algun d’acord d’envergadura. Per això Sánchez va fer servir un guant de seda amb el líder del PP i li va recordar tantes vegades a Rivera que ell no és el cap de l’oposició perquè aquest estatus pertany a Casado.
La qüestió és que la jornada d’ahir deixa molts dubtes oberts sobre les possibilitats d’èxit d’una entesa PSOE-Podem. Sánchez no és un seductor perquè s’ha convertit en una persona molt desconfiada des del trauma de la seva defenestració com a secretari general del PSOE. Algú que ha estat traït pels seus és difícil que sigui capaç de teixir complicitats amb un tercer. Per això, si hi ha govern de coalició, aquest executiu tindrà un problema greu de química, i la guerra subterrània dels socialistes contra els liles serà aferrissada.
Coalició a contracor
Sánchez ha acceptat a contracor negociar la coalició, i fa tot l’efecte que si s’hi arriba serà després d’un procés agònic en què s’haurà perdut l’impuls inicial que un govern progressista podia provocar entre l’electorat d’esquerres. L’única cosa que queda clara és que Sánchez difícilment deixarà de fer el que sap fer millor: destruir l’adversari. I amb l’amenaça d’un avançament electoral sempre sobrevolant a l’horitzó.
A la pregunta de si amb algú així es pot trobar alguna solució al conflicte català només hi ha una resposta: depèn de si considera que en pot treure algun benefici electoral.