BarcelonaDurant quaranta-dos anys consecutius la fórmula de Convergència es va imposar una a una en totes les eleccions catalanes. L’hegemonia era tan gran, especialment en els anys del pujolisme, que la confusió entre partit i país era difícil d’esquivar i més quan el president es presentava bàsicament com un patriota català. Les majories absolutes són història, però encara no fa gaire, el 2010 i el 2012, la CDC d’Artur Mas va aconseguir 62 i 50 diputats, resultats que qualsevol dels partits actuals consideraria històrics. L’esclat dels casos de corrupció, alguns dels quals encara s'han de jutjar, va donar l’estocada definitiva a un projecte que molts pensen que ha deixat molta gent òrfena.
Per això, hi ha diversos partits que lluiten o han lluitat per ocupar l’espai central que ocupava Convergència. El cas més evident és el de Junts, hereu en part d’aquell corrent ideològic, que d’un temps ençà flirteja amb un retorn als orígens. Acabat el Procés amb la victòria socialista, el curt i mitjà termini es juga en la defensa de l’autogovern i les qüestions del dia a dia. Carles Puigdemont, potser el menys convergent dels convergents que han anat a parar a Junts, presideix ara una formació que vol marcar perfil en temes econòmics, d’habitatge, immigració o llengua i que està disposat a negociar a Madrid per aconseguir millores per als ciutadans de Catalunya. L’únic que encara no entronca amb l’esperit convergent és que a Madrid, Pujol hi anava com un soci fiable per garantir l’estabilitat dels governs i, en canvi, Junts opta per la confrontació.
Un dels partits que va viure en l’ostracisme durant bona part del pujolisme va ser ERC, que va començar a fer-se gran durant els tripartits i, després, amb l’arribada de la via independentista al carril central del país. També Esquerra ha intentat a la seva manera ocupar el buit de Convergència. L’estratègia d’ampliar la base –a costa de diluir els postulats més radicals– i la negociació amb Madrid n’han estat els exemples més evidents. Però és probablement el PSC qui més a prop està d’aconseguir-ho, i això que van ser els socialistes el principal maldecap de Pujol. Amb Salvador Illa, la moderació no està en discussió i fa temps que les tesis del PSC no disten gaire de les del centre que volia representar Convergència. Illa és qui ha restituit públicament Pujol convidant-lo al despatx del president de la Generalitat.
Fins i tot el PP ho ha intentat en algun moment de la història. Josep Piqué a finals del 90. I José María Aznar, que va oferir a Pujol una aliança similar a la de la CDU amb la CSU a Baviera: lleialtat mútua a canvi d’eliminar la competència electoral entre ells.
Però, curiosament, els que més es podien sentir hereus de CDC, el PDECat, no van acabar de convèncer mai l’electorat i fa vuit anys que batallen perquè un jutge no els consideri successors de Convergència per estalviar-se les multes derivades de la corrupció.
