880 folis que van transformar el TC

Madrid“El grau de crispació que ha envoltat el recurs sobre la constitucionalitat del nou Estatut d’Autonomia de Catalunya ha estat sens dubte excessiu”. La presidenta del Tribunal Constitucional (TC) en el moment de la sentència, María Emilia Casas Baamonde, s’acomiadava així el juny del 2011 després de set anys en el càrrec, tres més dels que li pertocaven per llei. De tendència progressista, va assumir les regnes de l’alt tribunal just després de l’aterratge de José Luis Rodríguez Zapatero a la Moncloa amb la promesa d’un nou Estatut per a Catalunya. Va deixar-lo mig any abans que l’expresident socialista convoqués eleccions anticipades. En una entrevista a fons a El País el 2013 reconeixia que l’Estatut li va fer perdre la son. El PP ja la va intentar recusar el 2006 perquè el seu marit, també jurista, va fer un informe sobre l’Estatut. Al no aconseguir-ho, se li va llançar a la jugular vinculant-la amb Herri Batasuna perquè la mare d’un dirigent abertzale va cuidar de petit el seu marit.

És una petita mostra del grau de crispació que va agitar el TC durant els quatre anys previs a la redacció d’una sentència de 880 folis en què la meitat estava dedicada només a recusacions de magistrats i canvis de ponents. “Vam acabar tips d’aquell període. Hi havia molta tensió. Ningú ho vol recordar”, relata a l’ARA un membre del cos tècnic de l’alt tribunal el 2010. Cap dels magistrats contactats per aquest diari ha acceptat fer valoracions sobre què va suposar la sentència per evitar danyar la institució. El professor de dret constitucional Joaquín Urías, que va ser lletrat del TC del 2004 al 2010, assegura que la crispació va generar una greu fractura entre magistrats progressistes i conservadors, una “animadversió que avui encara es manté”. “Es va viure amb molta preocupació però no es va arribar a veure què hi havia en joc: era l’última oportunitat de trobar l’encaix de Catalunya dins la Constitució”, assenyala per telèfon.

Casas Baamonde lamentava el 2018 que s’hagués acabat “traslladant al TC el que la política podia haver resolt”. Un any abans l’expresident espanyol, Mariano Rajoy, l’homenatjava a Galícia -d’on són naturals tots dos- en el lliurament d’un guardó perquè la considerava una “patriota” per la sentència de l’Estatut, de la qual va acabar sent ponent. Rajoy va agrair que el TC acabés establint les “bases” de la “resposta dels poders públics”. I és que l’exlíder popular va aconseguir el seu propòsit: convertir el TC en l’ariet de l’independentisme. Per al magistrat emèrit del Tribunal Suprem José Antonio Martín Pallín, el TC va entrar en un terreny que no li pertocava: esmenar una decisió votada en referèndum i assumir poders del legislatiu. “Va ser una jugada política”, assegura a l’ARA. En aquest sentit, Urías afegeix que els magistrats, des del 2010, es van convertir en “ostatges del seu posicionament” amb l’Estatut. La transformació del TC va arribar al punt culminant el 2017 amb l’1-O: un 40% de les sentències en resposta a lleis autonòmiques van ser sobre normes catalanes.

Dues reformes mirant a Catalunya

Rajoy va apuntalar la deriva del TC amb dues reformes mirant a Catalunya. En primer lloc, perquè no es repetís el debat de l’Estatut del 2006, es va restablir la figura del control previ de constitucionalitat dels projectes d’Estatut. És a dir, la possibilitat de paralitzar la convocatòria d’un referèndum un cop votat al Congrés. La reforma la van presentar de manera paral·lela el PP i el PSOE el 2014, a les portes del 9-N. Llavors el magistrat designat pels socialistes i que al final va acabar decantant la balança en favor del sector conservador en la sentència de l’Estatut, Manuel Aragón, afirmava que “el greu error havia estat la reforma de l’Estatut i no pas la sentència”. Curiosament, aquesta figura del recurs previ en els Estatuts ja va existir del 1979 al 1984, quan el PSOE la va derogar.

El 2014 va ser el punt de partida d’anys d’unanimitat a l’alt tribunal en relació amb afers vinculats al Procés. El sector conservador -ja amb una majoria clara de set a cinc- i el progressista van anar de bracet. Rajoy va presentar el setembre del 2015 una segona reforma, aquest cop exprés, per convertir el TC en una sala penal amb capacitat per inhabilitar polítics. Era una clara advertència llavors a l’expresident de la Generalitat Artur Mas, però s’acabaria aprovant un any abans de l’1-O. L’alt tribunal no ha acabat desplegant aquests poders, tot i acceptar-los i considerar-los constitucionals malgrat les crítiques a la vulneració de competències. Al final, el Tribunal Suprem és qui s’ha acabat convertint en el veritable ariet contra l’independentisme, segons el parer de Martín Pallín.

Però la unanimitat s’ha trencat amb l’arribada de Pedro Sánchez a la Moncloa -investit gràcies a l’abstenció d’Esquerra-. Des del desembre tres magistrats emeten constantment vots particulars pel que fa als recursos dels presos polítics. El TC té una altra patata calenta ara: decidir sobre la sentència del Suprem al Procés abans que emprengui la via de la justícia europea. La història es repeteix: deu anys després, el PP torna a bloquejar la renovació del tribunal. Des del novembre quatre magistrats tenen el mandat caducat, també el president. Un canvi de majories podria tornar a suposar un empat tècnic difícil de desencallar. Urías sentencia que el problema és la politització del Constitucional i que cada cop els magistrats tinguin menys nivell per, així, poder ser controlats pel poder de torn.