BarcelonaLa sentència del Procés “obre una via perillosa per a la criminalització” dels drets dels ciutadans i, alhora, produeix un efecte “dissuasiu” en l’exercici d’aquests drets. És una de les conclusions a la qual arriba l’Institut d’Estudis de l’Autogovern (IEA) sobre el veredicte que va emetre el Tribunal Suprem sobre el referèndum de l’1 d’Octubre. Considera que els delictes pels quals es va condemnar els líders independentistes no van tenir lloc: ni la sedició, ni la malversació de fons públics, ni el delicte de desobediència. I, a més, defensa que durant el procés judicial s’han produït un seguit de vulneracions de drets fonamentals que poden ser clau per a les defenses a l’hora d’acudir al Tribunal Europeu de Drets Humans, amb seu a Estrasburg. Segons l’informe, signat pel director de l’IEA i catedràtic de ciències polítiques, Ferran Requejo, Gerard Martín, Helena Mora i Albert Morales, els fets de l’octubre del 2017 -bàsicament la mobilització del 20 de setembre i l’1 d’octubre- no constitueixen un delicte de sedició sinó que es poden emparar en l’exercici del dret de manifestació, participació política i expressió.
Inscriu-te a la newsletter La setmana horribilis de Pedro SánchezUna mirada a les bambolines del poder
Inscriu-t’hi
Començant pel delicte de sedició, assenyala que el bé protegit és l’ordre públic, a diferència del delicte de rebel·lió, que protegeix l’ordre constitucional. L’informe s’atura en les argumentacions que dona el tribunal per descartar un delicte però condemnar per l’altre: assenyala que el tribunal creu que els fets no van ser prou greus per doblegar la Constitució -“La mera exhibició d’unes pàgines al Butlletí Oficial de l’Estat que publicaven l’article 155 a la comunitat autònoma de Catalunya” per solucionar el problema, diu la sentència-, però en canvi aplica la franja alta de les penes de sedició. “[Això] Va en contra de les exigències del principi de proporcionalitat […] Els fets que la sentència ha subsumit en el delicte de sedició són molt similars als que duen a terme moviments socials que s’oposen a decisions judicials determinades, com ara els desnonaments, i aquests no han estat mai qualificats de sedició”, detalla l’informe de l’IEA. Pel que fa al delicte de malversació, assenyala que, com que la mateixa sentència el considera “instrumental” en la sedició, si cau aquest delicte també ha de caure el segon. Alhora, qüestiona la quantitat per la qual es condemna diversos exconsellers del Govern: recorda que s’aplica el caràcter agreujat del delicte perquè es tracta de més de 250.000 euros, que s’obtenen de la suma d’imports que es van gastar efectivament i els que només van suposar una obligació de pagament però no es van desemborsar. “En els casos en què no es va fer efectiu, resulta raonable entendre que no hi ha hagut un perjudici constitutiu de delicte”, diu l’informe. En relació a la desobediència, defensa que el desacatament de les resolucions del Tribunal Constitucional no té cabuda en el tipus penal, ja que en el redactat fa referència a “resolucions judicials” i el TC no forma part del poder judicial: “Això no vol dir que no tingui un mecanisme de resposta en l’ordenament jurídic, sinó que la via penal no constitueix un instrument vàlid de resposta”. Tanmateix, admeten que a partir del 9-N va aparèixer jurisprudència nova que contraresta els seus arguments.
Individualitzar comportaments
Un cop analitzats els delictes, un altre punt feble que identifica de la sentència és la manca, a parer de l’informe, de l’atribució de responsabilitats individuals als condemnats. No es justifica prou, per exemple, la duresa de les penes i la diferència entre els acusats. De fet, en el cas dels exconsellers condemnats per sedició i malversació el tribunal no especifica els anys que els cauen per cada delicte sinó que és grosso modo. En el cas de Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, per exemple, exposa que els 9 anys de presó i inhabilitació no són proporcionals als fets que se’ls imputen.
Per tot plegat, l’Institut d’Autogovern resumeix que es tracta d’una sentència amb “intencionalitat política” -analitza els conceptes utilitzats qualitativament i quantitativament i n’hi ha molts de valoratius i adjectius- i que pretén, a més, presentar els fets com un “engany” dels líders civils i polítics processats als ciutadans catalans. En conclusió, creu que la sentència afecta negativament la separació de poders perquè adopta decisions que “poden legitimar accions preventives de control” judicial a l’activitat parlamentària i evidencia que no hi ha hagut resposta política al Procés.
Les claus de l'informe
Delictes
Segons l’IEA, no s’han donat les condicions per condemnar els líders de l’1-O per sedició, malversació i desobediència. Defensa que el 20-S i l’1-O es poden emparar en l’exercici de drets. Pel que fa a la malversació, com que la sentència la considera “instrumental” en la sedició, si cau el primer delicte també hauria de caure el segon. També veu arguments sòlids per no encabir en l’omissió de resolucions del TC la desobediència.
Drets fonamentals
L’informe recull tots els drets que considera vulnerats en la sentència, començant pel dret a ser jutjat pel jutge determinat per llei (segons l’IEA, hauria de ser un tribunal de Catalunya). Esmenta que s’ha vulnerat el dret de participació, la inviolabilitat parlamentària, la llibertat d’expressió o el principi de legalitat i qüestiona que digui que el dret a decidir no té cabuda en la Constitució quan el TC ha dit que sí si es canalitza pels canals legals.
Llenguatge
Un dels punts que també analitza l’informe és el llenguatge que utilitza la sentència, comparant-lo amb altres resolucions de Manuel Marchena, ponent del veredicte a la sala penal del Suprem. Conclou que s’hi fa un ús excessiu de termes “valoratius” que situen els fets com un engany dels líders polítics i civils a la societat. Per això afirma que conté una “intencionalitat política” que es fonamenta també en els conceptes que utilitza.