El PP ha decidit convertir el Senat, la cambra on té majoria absoluta, en un dels seus principals ariets per torpedinar l'acció de govern de Pedro Sánchez, i ha instrumentalitzat una institució que hauria de ser de tots. Aquests dies n'hem tingut uns quants exemples. Dimecres els populars van votar en contra del que s'anomena "senda d'estabilitat" del govern espanyol, la llei que fixa els objectius de dèficit i deute dels pròxims pressupostos. Es tracta d'un pas previ que marca quants diners podran gastar l'administració de l'Estat i, atenció, també les comunitats autònomes i els ajuntaments. Doncs bé, amb la seva obsessió per no acordar res amb l'executiu de Sánchez, el PP ha provocat que l'any que ve totes les comunitats autònomes tinguin menys capacitat de despesa, en concret 1.500 milions menys.
Així, mentre Ayuso, Moreno Bonilla, Mazón (també Aragonès) i companyia podran gastar menys, resulta que Pedro Sánchez, el seu gran enemic, tindrà més marge. I tot per la política de confrontació total amb el govern espanyol que està portant a terme algú que en teoria era moderat i autonomista com Alberto Núñez Feijóo.
En el rerefons, però, hi ha alguna cosa encara més perillosa, i és la utilització partidista de les institucions, en aquest cas el Senat, però també el CGPJ o els mateixos governs autonòmics, que es conceben com una eina més del PP per desgastar el govern espanyol. El cas del Senat, però, és especialment escandalós. Així ho demostra, per exemple, el fet que hagin canviat el reglament per allargar la tramitació de la llei d'amnistia durant dos mesos, només amb l'objectiu de retardar-ne l'aprovació i convertir la cambra en un plató per als contraris a la llei. Passarà el mateix amb el cas Koldo, ja que el PP no ha votat a favor de la comissió d'investigació que es farà al Congrés perquè prefereix fer la seva al Senat, on amb la seva majoria absoluta podrà citar a declarar qui vulgui.
La patrimonialització del Senat és de tal envergadura que després de les eleccions el PP va canviar tot l'equip jurídic de la cambra per posar lletrats afins, cosa que ha convertit el dia a dia en un calvari per a la resta de grups, que veuen com s'improvisa constantment, es convoquen reunions diferents a la mateixa hora o amb poca antelació, etc. El que havia de ser una cambra de representació territorial, on es poguessin discutir qüestions pròpies dels territoris i teixir acords transversals, és ja només una caixa de ressonància política amb discursos cada cop més pujats de to on només existeix una lògica, la de les dues Espanyes: a un costat PP i Vox i a l'altre, tota la resta. La defensa del bé comú, i de qüestions tan bàsiques com els tràmits per poder confeccionar els pressupostos de totes les administracions públiques, ha quedat relegada a un segon pla. I certament, si el Senat ha de ser això, una eina partidista de filibusterisme polític, potser llavors caldrà qüestionar-se quina utilitat general té.
