Un segle de vida perseguint el deure de ser un bon català

BarcelonaEl dia que va néixer Raimon Carrasco i Azemar (Barcelona, 1924) el seu pare era a presó. Manuel Carrasco i Formiguera, represaliat com a director d’una revista satírica en plena dictadura de Primo de Rivera, va conèixer el seu cinquè fill per fotografia. En el seu diari, però, li va deixar un encàrrec: ser un bon català. Catorze anys després, l’històric dirigent democristià era afusellat a Burgos a mans del franquisme. Un episodi que marcaria per sempre Carrasco i Azemar i el portaria a dedicar la seva vida a treballar pel país.

La seva mare li va fer prometre, a ell i els seus set germans, que no es dedicaria a la política. Llicenciat en dret, va optar pel món empresarial i mai va ocupar un càrrec públic. Però va militar a Unió, va destacar a la directiva d’Òmnium i, amb l’arribada del Procés, va fer el salt a Demòcrates i va donar suport a Junts pel Sí, tot reivindicant el llegat independentista del seu pare. Gran part del seu activisme, però, el va canalitzar com a directiu del Barça -el va presidir entre el 1977 i el 1978- i també com a president de Banca Catalana (1965-1981) i de la Fundació Enciclopèdia Catalana (1996-2006).

Treballador infatigable -a casa no el recorden fent vacances-, amb l’expressió “calma i serenitat” com a lema i el seu inconfusible corbatí, que només treia per navegar amb patí de vela a Sant Pol de Mar, qui el coneixia en destaca la generositat. Va ajudar amics i coneguts en tot allò que va poder i els seus sis fills encara avui en reben mostres del tipus “Gràcies al teu pare...” Els agraïments i l’afecte es van multiplicar des de diumenge passat, quan Carrasco i Azemar va morir als 98 anys, hores abans que els jugadors del Barça, amb un crespó negre en senyal de dol, golegessin el Madrid per 0 a 4. Va ser un simbòlic homenatge per a qui el 2013 va rebre la Creu de Sant Jordi. Mirant al cel en direcció al seu pare, aquell dia va recordar el deure de ser un bon català. Havia complert.