El secret d'Allariz, el bastió del BNG que inspira Ana Pontón
Els nacionalistes van arribar al poder el 1989 després d'una revolució ciutadana que va tombar el PP
Allariz (Ourense)A Ana Pontón, la candidata del Bloc Nacionalista Gallec (BNG) que aspira a fer història aquest diumenge, li agrada passar estones d'oci a Allariz, un municipi d'uns 6.500 habitants de la província d'Ourense on el seu partit governa des de fa més de 30 anys. Davant del centre de salut, la seu local del PP té encara un logotip antic –el de les lletres vermelles i la gavina blava a sobre–. Al poble asseguren que no s'hi veu gaire activitat i tampoc han detectat que els populars hagin fet campanya electoral aquest dies. Poc hi té a fer la dreta en aquest bastió històric del BNG, un autèntic oasi en una província marcada pel vot rural conservador, només amenaçat a la capital –Ourense– per una candidatura local, Democracia Ourensana, encapçalada per un personatge polèmic. Quin és el secret d'Allariz?
El fenomen no es pot entendre sense remuntar-se a l'estiu del 1989. S'arrossegava un descontentament social per la pèrdua d'activitat comercial, del cap de partit judicial, la falta d'equipaments i serveis i, el detonant, la contaminació. Al riu Arnoia, que travessa el municipi, van aparèixer desenes de truites mortes que van fer vessar el got, i va donar peu a una revolució. Era el divendres 11 d'agost quan el veïnat va decidir tancar-se a l'edifici de l'Ajuntament d'Allariz, llavors governat per Leopoldo Pérez (PP). Els manifestants creien que dilluns serien ràpidament desallotjats, però no va ser així, i l'ocupació es va allargar tres mesos, rememora l'actual alcaldessa, Cristina Cid. En conversa amb l'ARA, recorda la tensió que es va viure aquells dies i l'"error" que va cometre el govern municipal, molt ben connectat amb el jutge que va assumir el cas: empresonar líders de la protesta. Un d'ells era Anxo Quintana, que va acabar sent vicepresident de la Xunta de Galícia en el bipartit amb el PSdeG entre el 2005 i el 2009.
El malestar va créixer davant l'actitud reactiva del PP, fins que ja no hi va haver marxa enrere: la dimissió en bloc de la llista dels conservadors va permetre escollir un nou alcalde, del BNG: Anxo Quintana. "És una mena de Che Guevara", assegura Cid, que considera que aquella onada de mobilitzacions va fer bo el lema de "És el poble qui mana". A partir del 1991, els nacionalistes gallecs han anat enllaçant majories absolutes una darrere l'altra. Ha estat gràcies a una gestió pensada a llarg termini i que també donés resultats a curt, apunta Cid, alcaldessa des del 2018 i regidora des del 1995.
'Outlets' de grans marques de moda
En la nova etapa es van posar en marxa una sèrie de projectes al voltant dels tres grans recursos d'Allariz: l'històric, l'entorn natural i la ubicació geogràfica. Es va aprofitar el patrimoni arquitectònic per potenciar l'activitat turística i comercial, fins al punt que avui Allariz és conegut per concentrar en un petit poble nombrosos outlets de les principals marques de moda. En l'entorn rural, es va promoure la ramaderia extensiva amb iniciatives publicoprivades. I, en tercer lloc, es va posar en marxa una bateria de serveis per millorar la qualitat de vida, es van fer rehabilitacions d'edificis i dels marges del riu amb l'objectiu de guanyar població. "Es tractava d'aconseguir que es consideri que Ourense es troba a 18 quilòmetres d'Allariz, i no a l'inrevés", bromeja Cid. Entre altres reconeixements, l'any 1994 va rebre el Premi Europeu d'Urbanisme. Més enllà de la contribució de persones de prestigi, la clau de l'èxit, explica l'alcaldessa, és que la transformació comptés amb una complicitat i aportació dels veïns gestada durant aquella revolució del 1989.
En l'arxiu de memòries d'Allariz hi té un lloc reservat també el juliol del 1998, quan José Luis Cuerda hi va rodar la majoria d'escenes de la pel·lícula La llengua de les papallones, ambientada en les últimes alenades de la Segona República. La gravació també va sacsejar el municipi, aquesta vegada per felicitat i no per indignació. Cid assegura que en algun rànquing ha aparegut Allariz com una de les localitats on la gent viu més contenta, per bé que l'excés de turisme –el festival de jardins que s'hi celebra acull milers de visitants al llarg de l'any– ha posat en alerta el consistori. L'Aitor, un veí del poble que no deu arribar a la quarantena, confirma que l'oferta cultural i d'oci sedueix els joves per quedar-s'hi. I els familiars dels que van emigrar a Catalunya i Euskadi durant la dècada dels 70 acostumen a tornar a l'estiu.
L'Aitor pràcticament no coneix ningú al seu entorn que no voti el BNG, si bé admet que hi ha un cert vot dual cap al PSOE a les eleccions espanyoles. L'Adela i la Lucía sí que són votants socialistes. Han quedat per jugar a cartes al Fogar dos Maioresdel poble amb dues amigues simpatitzants del PP. "Amb elles, millor no parlem de política", admet l'Adela, que es queda sorpresa quan la Lucía revela que diumenge agafarà la papereta del BNG. Amb tota una vida al municipi a l'esquena, la seva radiografia sobre l'hegemonia dels nacionalistes gallecs no és tan romàntica i puntualitzen que l'Ajuntament i les empreses públiques donen feina a moltes persones que acaben sent afins al partit. Sigui com sigui, Allariz és un reducte que va ser immune a les crisis i escissions del BNG, i que ara serveix a Ana Pontón com a far per al que voldria per a Galícia.