«Se me’n fumen la Diada i el ‘diado’»

BarcelonaEl ferrocarril amb destinació Sabadell de les 16.17 arrenca de Catalunya mig buit. Al meu vagó hi ha quatre grups: dues famílies vestides per a la V, una parella de turistes i dues adolescents. Les dues famílies corren cap a casa, una a recollir les samarretes de la V i l'altra a deixar-hi els avis. Els turistes acaben d'aterrar a Barcelona i no estan al cas de res. ¿Hi ha catalans que no estiguin pendents de la mobilització? Sí, però pocs i passen desapercebuts. Les dues adolescents del vagó, la Lorena i la Melani, de 16 anys, de Badalona, són d'aquests. Han quedat amb els seus xicots per passar la tarda. La Melani diu que és espanyola i que això no és la seva festa. La Lorena apunta a una altra mena d'indiferència: "Espanya, Catalunya, m'és igual; mentre pugui menjar cada dia, se me'n fumen la Diada i el diado ".

La Diada dels que voltaven per Barcelona intentant aïllar-se de la V no era gaire diferent del que podria sentir un marcià que aterrés a Berga una nit de Patum. Als marcians catalans els trobaves amb comptagotes, arraconats al metro, amb els auriculars, el monopatí, la novel·la de butxaca. Pocs semblaven gosar sortir al carrer. L'Antonio Dorado, venedor d'entrades al CCCB, m'informava que en tot el dia només havien tingut visites de participants de la V i turistes: "Barcelonins expressament vinguts a visitar les exposicions no en recordo cap". Dorado és un d'aquests marcians: "La veritat és que no m'interessa. Tampoc m'agraden les aglomeracions. Si no hagués de treballar, em quedaria a casa".

Si Barcelona va rebre ahir milers d'autobusos amb les masses de la V, a l'Estació del Nord, a l'hora de dinar, una quinzena d'autocars carregaven passatgers amb destinacions com Tolosa, Saragossa, Madrid, Lloret i la Roca Village. A l'estació hi ha un centenar de passatgers i ben pocs són catalans. La Isabel Fernández és de Figueres i acaba d'arribar de Granada, on viu. La política no li interessa i no li ha passat pel cap fer un cop d'ull per la ciutat. La Verònica viu a Calonge i viatja amb la Isabel. Tampoc fa cas de la Diada: espera la mitja hora que queda perquè surti el bus ajaguda en una butaca de massatges parlant per telèfon. La Mari té 55 anys i ha de començar un viatge de deu hores a Extremadura. Fa 25 anys que viu a Girona però se sent extremenya. "No se m'hi ha perdut res, a la V. Per a mi l'11 de setembre és el dia que va néixer la meva filla".

Avorrida, sense clients, l'empleada que ven els bitllets del Bus Turístic s'alegra que algú s'hi atansi. Té 22 anys i s'acaba de llicenciar en periodisme. Explica que té amics que participaven en la mobilització. Ella ho respecta però diu que no és la seva festa. Fora de l'estació, el Fort Pienc i els restaurants xinesos estan plens de gom a gom de samarretes grogues i vermelles. Al Restaurant Chen Ji, un menjador xinès humil però de moda entre els moderns de Barcelona, fins i tot tenen cua al carrer. La dona de la caixa reflexiona durant mig minut quan li pregunto si li interessa la reivindicació. Al final, respon: "No. Però és bo per al negoci".