Santi Vila, un heterodox masista a la cort de l’heroi Artur
BarcelonaEl conseller Santi Vila se sent còmode en la incomoditat. Si alguna militància té és en l’heterodòxia com a mètode, com a actitud vital. I en el dubte. I en l’escepticisme. Al llibre Un perfil propi (Angle Editorial), una conversa amb el periodista Francesc Soler, Vila dóna algunes pistes de com s’ha construït anant a la seva, anant a la contra. Començant, esclar, pel tema : més que defensar una tercera via que l’acostaria a un Duran i Lleida a qui veu com l’encarnació de la política del passat, vol crear una tercera Catalunya culta i antidogmàtica, segurament tan impossible com aquella tercera Espanya sempre frustrada. Sí, es fàcil imaginar Vila com un noucentista de quarta generació; com un aspirant a Puig i Cadafalch, potser? ¿A president després del primer president?
Cristià d’escapulari i oració diària, gai desacomplexat i (atenció a la filigrana preciosista) liberal humanista d’esquerres, és senzillament un atípic militant de la dreta catalanista. És, per aterrar encara més en la realitat i en la contradicció, algú que creu més en la iniciativa individual que en l’administració, però que ha acabat fent del servei públic la seva vida professional. Ni resignat ni revolucionari, es declara enemic dels extremismes i li interessa més aviat poc el debat ideològic. Sempre en terra de ningú, si ha de triar entre llibertat i igualtat, es queda amb la primera. I sobretot tria la política concreta -“estaria bé que els polítics aspiressin a ser com els dentistes, uns homes discrets i eficaços”- i l’optimisme: “Compte a l’hora de dir que aquest món és una porqueria, perquè podem contribuir a fer que ho sigui”.
Entre els seus autors de capçalera hi té Erasme de Rotterdam, Montaigne, Voltaire, Fuster... Raó escèptica en estat pur, vaja. I com a bon empordanès, plana força, i no sempre cau dret. Perquè el seu vol és de risc. Tant, que en realitat ell solet concentra totes les heterodòxies permeses a la cort de l’heroi Artur, el seu admirat idealista pragmàtic, que, mentre guia la nau catalana cap a Ítaca, permet a l’inclassificable conseller de Territori i Sostenibilitat sortir de tant en tant del guió. Agafant, si cal, el rumb més perillós: la seva pròpia tercera via. Esclar, com a bon fill i nét de ferroviaris, no li fa por canviar de via. L’important és el viatge. Moure’s.
S’atreveix a transitar-les totes, les vies. Les seva llista d’heterodòxies no és curta: declarar-se obertament no nacionalista, tornar sempre de Madrid amb un somriure als llavis, ser poc obedient al partit -“Defenso una postura al partit com la d’Erasme, sempre crític però finalment fidel”-, portar la seva homosexualitat a pit descobert, passar per protaurí sui generis...
No és d’estranyar, doncs, que els únics polítics que li interessin siguin els que han sabut sortir del carril: el Suárez que enterra el Movimiento en el qual s’havia format, el Tarradellas republicà que pacta amb la monarquia i menysté l’oposició catalanista antifranquista, el Pallach que era socialdemòcrata quan tothom era marxista i l’Ernest Lluch -va ser professor seu- que va passar de la Loapa a l’austriacisme perdedor. I Pujol? “Venim de tradicions polítiques diferents”. I Mas? Aquest sí: “Em sento més un home del president que un home del partit, sens dubte. El respecto i l’admiro molt. Li veig una empatia i, fins i tot, una pietat -en el sentit cristià de la paraula- molt i molt grans. És algú que porta la creu... Un veritable heroi de tragèdia grega”. Déu n’hi do. Heterodox, sí. Però masista.