BarcelonaEl president espanyol, Pedro Sánchez, s'ha jugat la darrera carta que li queda, la de la dimissió, per intentar frenar l'ofensiva de la dreta i l'extrema dreta contra ell. En termes bèl·lics diríem que es posa d'escut humà per intentar salvar la seva obra principal, que és el govern progressista i plurinacional que ha permès barrar el pas a una eventual aliança entre el PP i Vox. El to de la carta intenta desmuntar uns quants mites amb què s'ha construït la biografia política. El primer és que es tracta d'una persona sense sentiments, un Terminator invulnerable als atacs de la dreta i que se sent a gust en el cos a cos. Sánchez ens apareix ara com el Superman a qui han penjat un tros de kriptonita al coll, en forma d'atac a la seva dona, i es converteix de sobte en un humà sense superpoders. També rebat la idea que és addicte a la política i, en particular, a la Moncloa. "Mai m'he aferrat al càrrec", afirma. La carta, llegida de manera literal, dibuixa un ambient polític a Madrid irrespirable, i això és completament cert. Però la novetat és que fins ara Sánchez havia aprofitat tota aquesta ebullició a la capital en benefici propi, convertint-la en un bumerang contra els enemics. Es pot esmentar, per exemple, l'èxit dels adhesius amb el lema "Perro Sanxe" durant la campanya.
Per tant, és lícit preguntar-se si el president espanyol és sincer i realment està disposat a plegar, o si és l'enèsima maniobra per victimitzar-se i convertir un assetjament que és real i dolorós en una onada de suport popular a la seva figura. En el segon cas, seríem davant una maniobra clarament populista, en què es demana l'adhesió al cabdill i el rebuig general al PP i Vox. Però el que resulta interessant és analitzar la primera hipòtesi i si som davant una reedició de la dimissió de Suárez el gener del 1981. I, arribats a aquest punt, hem de tenir clar que Sánchez sempre actua amb sentit polític: per tant, si dimitís seria perquè ha arribat a la conclusió que ara mateix resta més que no suma, una mica com quan Pablo Iglesias va abandonar l'executiu, també per l'assetjament que patia i la polarització que causava la seva figura. La dimissió, per tant, hauria de servir per rellançar el projecte polític del PSOE amb un nou lideratge que ara per ara no és gens clar. I ell tindria assegurat d'alguna manera un càrrec en l'àmbit internacional, que és ara mateix el que més el motiva i li agrada.
Però la realitat és que no hi ha ningú al PSOE que tingui, ni de prop, ni l'autoritat política ni el ganxo electoral de Sánchez. Més aviat sembla que les pròximes hores i dies assistirem a una processó de dirigents socialistes demanant al líder que no tiri la tovallola, que no es deixi derrotar per les maniobres de la dreta i que no renunciï a guiar-llos en una batalla tan dura i desigual. El problema és que el dia 29 Sánchez haurà d'anunciar una decisió: i si no plega, quedarà en l'ambient la sensació que tot era fum i que mai va tenir la voluntat real de plegar. A més, a ell el que sempre li ha agradat és sorprendre i trencar tòpics, per això no és descartable que estigui disposat a jugar-se-la a una mena de tot o res. Marxant deixaria Alberto Núñez Feijóo sense arguments i desactivaria el gruix de l'estratègia de la dreta per assaltar el poder. I quin millor final de biografia política que plegar per amor?
