Sánchez mossega Rajoy amb la corrupció per capgirar els sondejos

MadridEl PP va aconseguir 186 diputats al Congrés l’any 2011. Mesos després, les primeres mesures del govern de Mariano Rajoy el van desgastar extraordinàriament. El Parlament va deixar-se d’assemblar, de manera alarmant, al carrer. El cara a cara d’ahir tenia també una mica de tot això. Era, no només per la rigidesa del format i la veterania del presentador, Manuel Campo Vidal, un debat coix i antic. Que al debat de Rajoy i Pedro Sánchez no hi hagués les dues formacions emergents, Podem i Ciutadans, ahir del tot absents (cap dels dos protagonistes s'hi va referir), que seran determinants per configurar majories i que fins i tot poden aspirar a una meritòria segona posició, es va fer notar. El cara a cara, molt exigent per als candidats, havia de servir per constatar la solidesa de Rajoy com a president i la de Sánchez com a alternativa però la sensació dels monòlegs confrontats es va imposar. Ja d’entrada l’actual cap de l’executiu va fixar l’economia com la principal preocupació i oferta intentant que el seu triomfalisme no grinyolés amb la realitat de moltes llars, i el socialista va fer una declaració d’intencions per obrir el focus a temes com la regeneració, les reformes i Catalunya.

Una declaració d’intencions que va anar acompanyada d’un atac constant i sense treva a Rajoy pels casos de corrupció, un assumpte que el PP volia desterrar de la campanya. Tot just començar, el líder del PSOE va acusar Rajoy d’haver “mentit” quan deia que no tocaria els impostos ni retallaria. “Menteix amb les retallades igual que ho feia amb la corrupció quan deia “ Luis, sé fuerte ” al tresorer del seu partit i va acabar admetent que hi havia “coses certes”, va afirmar per continuar després amb l’argument que el PP ha retallat “en tot menys en corrupció”, i recordar que figures com la de Rodrigo Rato al capdavant de Bankia són les que expliquen la crisi. Rajoy, acusat de ser “el del plasma, el que mai dóna la cara”, va tractar amb cert menyspreu el seu rival i pràcticament no es va immutar. Tranquil·lament -només es va irritar en alguna ocasió quan Sánchez el tallava-, va explicar algunes reformes sense admetre l’autocrítica (va negar, fins i tot, el rescat financer) i fent referències constants a l’herència rebuda i a les “envellides” normes a canviar, com les laborals.

Als debats hi ha més a perdre que a guanyar. En la democràcia espanyola no hi ha cap precedent en què un debat, sigui cara a cara o en qualsevol altre format, hagi capgirat les enquestes o trencat una campanya, però Sánchez havia d’atacar, com va fer, i intentar sumar interpel·lant constantment el rival. En diverses qüestions, com el rescat, Bárcenas o la necessitat de reduir universitaris, li va demanar “un sí o un no”. Com que li costava tenir respostes ho feia notar.

Rajoy va voler situar-se ahir en una posició conservadora i, com Soraya Sáenz de Santamaría fa una setmana, defensava la posició provant d’esquivar la corrupció, referència constant per a Sánchez. El líder del PSOE havia d’evitar perdre la porpra institucional que li dóna ser opció de govern, però ser efectiu per retallar les distàncies amb el PP a les enquestes, que se situen en una mitjana de trenta escons. Tant l’un com l’altre han perdut força, però Rajoy es valia ahir del seu avantatge. Una actitud molt agressiva de Sánchez davant un rival experimentat en els debats i en el cos a cos podia acabar en caricatura. Al PSOE feia dies que estaven preocupats per saber trobar el to i el seu candidat va saber posar contra les cordes Rajoy en algun moment.

La dimissió, punt de fricció

Sánchez tenia en el debat una oportunitat de poder connectar amb els votants de C’s i, sobretot, de Podem, més allunyats del president del govern. I es va valdre de la corrupció. La campanya està sent dura perquè el partit taronja va arrencar fort disputant-li el rol d’alternativa i Podem l’hegemonia de l’esquerra. En el cara a cara el socialista va poder exercir de cap de l’oposició i furgar en les llacunes de la gestió de Rajoy, que en alguns passatges, sobretot els de les polítiques socials, va estar poc convincent, tot i que es va esforçar a negar que hagués “retallat el dret de les dones a ser mares”.

En ser preguntat per les reformes, Rajoy va sortir amb Catalunya i el seu no a reformar la Constitució intentant buscant punts de trobada amb el seu adversari. Però el socialista va tornar amb la corrupció (això es va endur temps destinat a Catalunya) i va arribar el capítol més dur amb un revival del “vagi-se’n senyor González” que Aznar va fer popular a la primera meitat dels 90. “Hauria d’haver dimitit quan va enviar els SMS a Bárcenas”, va dir Sánchez, abans de repassar els vincles del PP amb les males pràctiques i recordar la poca dotació de mitjans a la Fiscalia Anticorrupció. “El cost que segueixi de president és enorme perquè el president ha de ser una persona decent”, va etzibar-li recordant que ell sí que està “net”.

Rajoy ho va encaixar descol·locat i amb un “fins aquí podíem arribar”, i va assegurar que ell és “honrat” i mai ha sigut “acusat de res”. El líder del PP va assegurar que Sánchez perdria les eleccions diumenge i que, d’això, se’n pot recuperar, però que del que no es podrà recuperar mai més és “de la seva mesquinesa i roïnesa”. Rajoy va intentar, sense gaire èxit, contraatacar amb els casos de corrupció que, a Andalusia, esquitxen el PSOE.

La sobirania nacional, intocable

Finalment es va passar al tema català. Tots dos van constatar que en aquest punt estan d’acord en el que és determinant: no estan disposats que es posi en qüestió la legalitat i la sobirania nacional espanyola atenent al mandat de les urnes a Catalunya. En aquest punt Rajoy (amb la lliçó ben apresa) es va mostrar més convincent, enrocat en la seva negativa a la reforma constitucional i a no moure ni una sola coma del seu guió en relació a Catalunya. El líder del PSOE traçava, en canvi, un camí del mig entre el rupturisme i l’immobilisme que vol omplir amb “reformes que millorin l’estat autonòmic” però que no va concretar, més enllà de la proposta cosmètica de dur el Senat a Barcelona, perquè el consens ha de ser el punt de trobada al final del procés. Sánchez va concedir, això sí, que calia diàleg amb Artur Mas.

La corrupció és el taló d’Aquil·les del PP. Sánchez va intentar posar-la al centre de la campanya. Els propers dies diran si amb èxit. Pot ser clau perquè recuperi posicions.