Sánchez porta al límit el pols amb els poders conservadors

BarcelonaDivendres, mentre la dreta política, mediàtica i judicial entrava en combustió per les novetats que arribaven des del Congrés en relació amb la reforma del Codi Penal, Pedro Sánchez es fotografiava somrient al costat d’Ursula von der Leyen i Emmanuel Macron a Alacant en una cimera clau per al futur del BarMar, l’hidroducte entre Barcelona i Marsella. La doble fotografia, a Madrid i al País Valencià, funciona com a resum de cap a on s’encamina el final de la legislatura espanyola, que entra en el seu últim any amb Sánchez posant la directa i disposat a batre’s finalment amb el sector més conservador dels poders de l’Estat, el que ha intentat fer-li la traveta des que a finals del 2019 va pactar amb Pablo Iglesias el primer govern de coalició de la democràcia a Espanya. Una batalla cruenta que Sánchez vol contrarestar amb un paper cada cop més destacat en la política internacional, culminat amb la presidència espanyola de la UE el segon semestre del 2023.

Només calia donar aquest dissabte un cop d’ull als adjectius dels editorials de la premsa conservadora per fer-se una idea de l’abast del pols en què està immers Sánchez, que ha premut l’accelerador entre Tots Sants i el macropont de la Puríssima. Quan a finals d’octubre el president del PP, Alberto Núñez Feijóo, va trencar per sorpresa les negociacions per renovar el Consell General del Poder Judicial (CGPJ), Sánchez va constatar que no hi hauria entesa possible a mitjà termini amb el principal partit de l’oposició, abduït per la influència de la presidenta madrilenya, Isabel Díaz Ayuso. D’aquell cop de porta, el líder del PSOE en va treure la convicció que no hi hauria treva i que, per tant, no tenia cap més alternativa sinó mantenir viva la majoria que el va dur fa tres anys a la presidència mentre intenta, a través de les eines de l’executiu i el legislatiu, desmuntar els ressorts de poder amb què la dreta ha intentat, des de la justícia, torpedinar cada moviment del govern de coalició.

El CGPJ com a ariet

El principal ariet d’aquesta confrontació amb l’executiu ha estat, des del principi, un CPGJ caducat i dominat per la majoria conservadora que ara, segons publicava ahir El Confidencial, amenaça amb “no acatar” la llei que –via esmena del PSOE i Unides Podem a la seva pròpia reforma del Codi Penal– vol forçar a proposar els seus candidats per renovar d’una vegada un Tribunal Constitucional (TC) que, com l’òrgan de govern dels jutges, manté artificialment una majoria conservadora amb el mandat caducat. En un intent de frenar com sigui la reforma, el PP ja va anunciar dissabte que presentaria un recurs d’empara al mateix TC perquè considera que la manera com han tramitat la reforma el PSOE i Unides Podem és “un atac al poder legislatiu” que se salta “tots els controls de legalitat”.

Precisament el soroll al voltant dels canvis a la llei del TC han ajudat a diluir l’impacte de la modificació del delicte de malversació. El PSOE encara hi ha de dir la seva i la redacció final no serà la que proposa ara Esquerra i que pretén impedir que es pugui atribuir aquest delicte a les causes de l’1-O, però la reforma del gran delicte que afecta les causes del Procés –un cop se suprimeixi la sedició– també tirarà endavant. A l’espera de la lletra petita –que s’ha de negociar aquest cap de setmana–, i tot i que com sempre l’última paraula serà la dels jutges, amb el nou Codi Penal Esquerra obtindrà finalment rèdits tangibles de la seva aposta pel diàleg amb l’Estat i podria suavitzar l’horitzó judicial tant de l’expresident Carles Puigdemont i dels dirigents independentistes a l’exili com dels alts càrrecs del Govern de l’1-O que encara estan pendents de judici, així com també avançar la fi de la inhabilitació dels dirigents ja condemnats pel Suprem.

La guerra oberta per Sánchez amb els poders conservadors, doncs, reforça l’aliança entre Esquerra i un PSOE que, a aquestes altures, ja ha assumit que si després de les pròximes eleccions espanyoles vol mantenir la Moncloa molt probablement continuarà necessitant els vots dels republicans la legislatura vinent. Una necessitat que se suma, a més, a la convicció entre les files socialistes que l’apaivagament de la situació a Catalunya li acabarà donant també rèdits electorals. En última instància, fins i tot podria brindar la Generalitat al PSC. Aquesta és la paradoxa d’Esquerra: per una banda necessita que el diàleg amb l’Estat doni fruits i per una altra pateix perquè acabi sent Salvador Illa qui se n’endugui els rèdits, pressionada com està sempre pel cantó independentista partidari de la confrontació.

Conflicte també a la dreta

La sort de Sánchez és que també dins la dreta tenen la seva pròpia batalla. Aquest mateix divendres el líder de Vox, Santiago Abascal, ja instava Feijóo a impulsar una moció de censura contra Sánchez –amb un candidat independent– que està condemnada al fracàs i que el PP esquiva com pot. Però de la mateixa manera que ara no es posa d’acord, la dreta no trigarà a aliar-se si després de les pròximes eleccions espanyoles les urnes li dona la possibilitat de sumar. Arribaria aleshores sense cap mena de dubte una contrareforma que provaria de deixar sense efecte els canvis que pugui dur a terme el govern de coalició. Aquesta és la cursa que manté ara el president espanyol, que ha accelerat el xoc amb els poders conservadors de l’Estat en un intent d’aguantar una legislatura més.