Una solució d’urgència que freni les eleccions
Delegat A MadridPedro Sánchez no serà investit president aquesta setmana. El pacte amb C’s, un intent d’instal·lar el PSOE en la centralitat, li permetrà exhibir 130 vots, però l’allunya de Podem. Encara que no sigui president, l’acord no decaurà i el focus de la negociació es posarà, a partir de dissabte, en el PP.
El document de PSOE-C’s és suau en el flanc social i econòmic i d’escàs impacte institucional: arracona el plet català, envernissa les diputacions i reforma l’elecció d’òrgans constitucionals (caldrà temps per valorar-ne l’eficàcia). Un pacte que fa uns dies la ministra Ana Pastor no sabia com atacar. L’acord és assumible per al PP. La crítica dels conservadors és que, sense ells, ni hi ha investidura ni es reforma la Constitució.
Rajoy demanarà ser president amb el PSOE i C’s, i Sánchez una segona oportunitat i que el PP el deixi governar en clara minoria. El socialista, reforçat després d’asserenar els barons, té els dies comptats si no ho aconsegueix, però està tranquil: s’ha guanyat que no se’l qüestioni com a cap de llista si hi ha noves eleccions.
El previsible enrocament farà augmentar les pressions. A Rajoy, rostit pels últims casos de corrupció, pels que es començaran a jutjar aviat i pels que vindran, li demanaran que es retiri. PP, PSOE i C’s no tindrien problemes per assumir com a programa de govern el pacte Sánchez-Rivera. Ni Rajoy sembla, malgrat ser el més votat, en condicions de seguir ni Sánchez pot aspirar a l’aval del PP. El líder de C’s ha revifat després de la decepció del 20-D però tampoc és creïble una operació Borgen que, com a la sèrie danesa, faci, de retruc, president el liberal.
Així, torna la idea d’una figura de consens (no cal que el cap de l’executiu sigui diputat) i una legislatura curta i reformista amb el tripartit d’ordre PP-PSOE-C’s. Permetria que Susana Díaz prengués el control del PSOE i que el PP fes net, que ja convé. Josep Piqué, Javier Solana o José Manuel García-Margallo són recurrents en les sobretaules de Madrid.
El no de Sánchez i Rajoy a cedir pot acabar en unes noves eleccions gens desitjades, tampoc per ells. El bloqueig català -resolt amb un sacrifici personal no desitjat, el d’Artur Mas- diferia de l’espanyol en el fet que cap dels implicats volia anar a les urnes de nou. Ara al Congrés també es palpa aquest ambient. Rivera s’ha desvirgat pactant i vol fer-se a foc lent mentre trena consensos; el balanç de danys del PP a Madrid i al País Valencià és extraordinari, i la batalla pel relat a l’esquerra no té un vencedor clar: Podem ja no les té totes i el PSOE segueix amb por.
L’ombra d’Almunia i Frutos
Es projecta l’ombra de Joaquín Almunia i de Francisco Frutos. L’any 2000 el PSOE i IU van protagonitzar una negociació agònica. Els primers volien que els segons renunciessin a presentar-se on mai havien obtingut escó i anar a eleccions amb tot pactat. Després de dies de pòquer i bronca es van resignar a un acord programàtic de mínims. José María Aznar en va tenir prou amb 500.000 vots més per passar d’una majoria curta que feia que parlés en català en la intimitat a una d’absoluta i absolutista (l’Iraq, PHN, la llei de partits). Tres milions de votants progressistes es van quedar a casa. Sánchez i Iglesias han de tenir memòria.
