Delegat a MadridPedro Sánchez té una habilitat especial per situar-se sempre en una posició de win-win per a ell en relació amb ERC: si els republicans li donen suport, s’assegura l’estabilitat del govern, i si se’n desmarquen, els acusa de fer-li el joc a la dreta. En el cas del Catalangate, però, la situació és diferent i té mala peça al teler. Si Sánchez accepta la investigació que li reclama ERC, la conclusió no pot ser una altra que el CNI ha espiat els independentistes catalans al marge de la llei. I això implica acceptar que el mantra que Espanya és una democràcia consolidada, el gran argument unionista contra el sobiranisme, fa aigües per tots els costats, fins i tot quan governa l’esquerra.
Per això és molt difícil que l’executiu admeti qualsevol tipus de responsabilitat del CNI en l’afer, perquè això obriria una autèntica caixa dels trons. Un cop disposes d’una tecnologia que et permet infiltrar-te en els mòbils de manera relativament fàcil, és complicat de creure que els serveis secrets no l’hagin utilitzat amb altres objectius més enllà de l’independentisme català. En realitat, l’escàndol del Cesid del 1995 va demostrar que La Casa espiava a tort i a dret, des del rei fins a determinats empresaris. I que tota aquella informació s’emmagatzemava amb la idea que algun dia podia resultar útil per a l’Estat.
En aquest sentit hi ha diferents hipòtesis possibles. La més greu és que Sánchez estava al corrent de tot i puntualment rebia informes amb les converses i els moviments dels seus socis parlamentaris i potser també dels seus socis de coalició. Si fos així és evident que no se sabria mai, perquè suposaria el trencament immediat de la majoria de la investidura i l’inici d’un procés penal contra el mateix Sánchez.
Si aquesta informació arribava només a la ministra de Defensa, ella hauria de ser el fusible que hauria de saltar per salvar aquesta majoria. Però Robles és avui el pont que uneix el PSOE sanchista amb el deep state, i la seva destitució podria provocar una autèntica crisi d’estat. En concret, una revolta de les clavegueres de l’Estat contra l’executiu.
Un fusible molt més plausible seria el de la directora del CNI, Paz Esteban, que és la persona encarregada de filtrar quina informació han de rebre els seus superiors. Aquest podria ser elgest mínim suficient per resoldre la crisi, tot i que llavors caldria aclarir moltes preguntes i assegurar que tota la informació adquirida per aquest mètode es destrueix.
La hipòtesi més probable, però, és que el CNI no vulgui assumir cap responsabilitat. S’hi resistirà fins al final. Però llavors hauria d’investigar l’origen de l’espionatge i donar una explicació convincent, cosa que avui sembla totalment impossible.
Abraçar-se a Feijóo
Però, com dèiem, la principal dificultat del cas no és tant oferir un cap o un altre com posar sobre la taula una realitat incòmoda que desmunta l’eix del discurs dels socialistes segons el qual a Espanya no s’espia a ningú sense autorització judicial. Sánchez va arribar al govern amb l’establishment i el deep state en contra, però en lloc d’iniciar un profund programa de reforma de l’Estat, ara sembla totalment integrat en el sistema, convertit en el seu principal valedor. L’única alternativa que té és tornar a l’esperit sanchista inicial o bé abraçar-se a Feijóo i assajar una gran coalició amb el PP. No hi ha camí del mig.
