Sánchez es compromet a doblar el pressupost de defensa en 7 anys

Madrid"Perfecta, impecable, excel·lent". Amb aquests tres adjectius va definir el secretari general de l’OTAN l’organització de la cimera. Jens Stoltenberg va voler agrair personalment a Pedro Sánchez l’èxit de la cita i va parlar de Madrid com “el millor escenari possible per a una cimera històrica”. No hi ha dubte que dels diversos guanyadors que té la cimera, un d’ells és Pedro Sánchez, que ha vist reforçat el seu perfil internacional exercint d’amfitrió ideal. El mateix Joe Biden ha reconegut abans de marxar que la cimera ha estat “històrica”.

Mesos de feina de l'equip de l’àrea internacional de la Moncloa capitanejats pel secretari general de Presidència, Fran Martín, han donat el seu fruit aquests tres dies. Ara ja es pot dir que la cimera ha estat un èxit organitzatiu i diplomàtic per a Espanya, que ha estat el centre d’atenció mediàtica mundial durant tres dies. I Sánchez no ho ha desaprofitat, al contrari.

Cal tenir en compte que, tot i que fa quatre anys que és president espanyol, fins ara Sánchez era un perfecte desconegut per a la majoria de periodistes internacionals, i que no fa ni un any del ridícul del contacte de menys d’un minut que va tenir amb Joe Biden a peu dret en una altra cimera de l’OTAN, a Brussel·les. Aquests dies, en canvi, la seva exposició mediàtica s’ha multiplicat i fins i tot ha estat entrevistat per la CNN. En totes les fotografies d’una cimera que les circumstàncies han convertit en "històrica" hi surt ell, i a sobre ha col·leccionat reunions bilaterals a la Moncloa amb Joe Biden, la nova-zelandesa Jacinda Ardern o aquest mateix dijous amb el canadenc Justin Trudeau. I encara les ha completat amb trobades informals a la cimera amb el turc Recep Tayyip Erdogan i els líders del Japó i de Suècia.

La cimera serà recordada, a més, per les imatges dels participants al museu del Prado, en una iniciativa que va trencar la rigidesa diplomàtica del sopar de gala al Palau Reial. És cert que Felip VI també s’ha pogut oblidar per uns dies dels maldecaps causats pel seu pare i ha pogut fer el paper per al qual ha estat entrenat. També la reina Letícia ha tingut un rol com a amfitriona dels cònjuges dels líders. Si hem de creure el que expliquen des de l’organització, l’operació de marca-país ha sortit rodona. Tant, que fins i tot el cap de l’oposició, Alberto Núñez Feijóo, s’ha vist amb l’obligació de felicitar Sánchez. Inaudit.

Per això no ha estat cap sorpresa que Sánchez hagi comparegut aquest migdia a la sala de premsa de l’OTAN amb un somriure d’orella a orella. “La cimera ha augmentat el prestigi d’Espanya i ha reforçat la seva posició internacional. Tots els objectius que teníem s’han complert”, ha dit. “Ha estat una gran oportunitat per projectar una imatge de país modern, solvent i compromès amb la pau”, ha afegit.

Cap al 2% del PIB en defensa

En el marc d’aquesta operació per col·locar Espanya al mapa, Sánchez s’ha compromès amb l’OTAN a destinar un 2% del PIB a defensa el 2029, és a dir, doblar el percentatge actual. “Aquest ha de ser un acord de país que transcendeixi les qüestions ideològiques. Entenc que abans de la invasió [d'Ucraïna] es pogués tenir una opinió diferent, però el món va canviar al febrer”, ha insistit. Però les “qüestions ideològiques” existeixen, sobretot a dins del seu propi govern. Per això, ha insistit a Unides Podem en la necessitat que es replantegin la seva posició. "El canvi d’opinió de Suècia i Finlàndia ens ha de fer reflexionar a tots. Perquè ara veiem que la seguretat no està garantida", ha reblat.

No ha calgut esperar gaire per veure les discrepàncies: aquesta tarda s’ha votat al Congrés una moció del PP que demanava acceptar els resultats de la cimera de l’OTAN i també incrementar el pressupost en defensa fins al 2% del PIB. PSOE i Unides Podem han votat dividits i els liles també han rebutjat l’enviament d’armes a Ucraïna, i això que la vicepresidenta segona, Yolanda Díaz, ho va avalar, informa Mireia Esteve.

Els recels d’Unides Podem en relació a l’escalada militar són coneguts. Per a un desenvolupament sense estridències de la cimera de l’OTAN, però, el soci minoritari va assumir no fer soroll ni exhibir crítiques en públic. Amb tot, les ministres de l’espai lila han mostrat perfil propi d’una manera indirecta: mentre Sánchez es convertia en l’amfitrió de Joe Biden a Madrid, la titular d’Igualtat, Irene Montero, ha visitat la Casa Blanca per abordar polítiques del seu àmbit amb Jennifer Klein, la responsable del consell que assessora el president nord-americà. Per la seva banda, la ministra de Drets Socials, Ione Belarra, ha completat la diplomàcia paral·lela rebent la ministra d’Exteriors xilena, Antonia Urrejola. 

L’horitzó de la legislatura

Aquest protagonisme internacional de Sánchez, que recorda d’alguna manera el que va tenir Felipe González al final del seu mandat, coincideix amb la crua realitat parlamentària. Com li passa a Emmanuel Macron, que és una superestrella quan viatja a Brussel·les, però després topa a França amb unes eleccions legislatives que li suposen un revés.

Sánchez vol un acord sobre l’augment progressiu del pressupost de defensa i l’ampliació dels EUA a la base de Rota, i no tindrà problemes per comptar amb l’aval del PP. Això sí, obrirà ferides amb el seu soci de govern i els aliats de la investidura, que després de la patacada d’Andalusia ja van advertir al líder del PSOE que s’equivocaria si virava cap a la dreta. Sánchez no ho va fer, ans al contrari. Va reactivar lleis progressistes al Congrés com la llei de memòria, i la relació amb la Generalitat per recuperar ERC. A més, ha innovat amb un discurs que carrega contra una “minoria poderosa, amb terminals polítics i mediàtics,”  que es manifesta en contra del govern espanyol quan vol apujar el salari mínim interprofessional i crear un nou tribut per a les grans energètiques, tal com reiterava dimecres en una entrevista a la SER. 

Així és com Sánchez busca demostrar que el PSOE representa la classe mitjana i treballadora i recuperar la centralitat després del cop de les eleccions andaluses, però la deriva militarista i la tragèdia de Melilla l’allunyen de l’esquerra que li ha donat estabilitat al Congrés. I és el que li caldrà si vol aprovar uns nous pressupostos.