Sánchez es col·loca al mig del foc creuat

MadridEn dues setmanes, Pedro Sánchez ha passat d’amenaçar amb intervenir els Mossos a lloar sense embuts la feina de la policia catalana. De flirtejar amb l’aplicació del 155 a comprometre’s a treballar amb el Govern en una “proposta política” per resoldre el “conflicte català” -tot i que sense concrecions ni cessions de fons-. De prometre contundència contra un Quim Torra que acabava de lloar la “via eslovena” a reunir-s’hi i acceptar algunes de les condicions al format que posava el president català. Entremig, tot i que ho pugui semblar, no hi ha hagut cap canvi radical d’estratègia: és el resultat de la decisió arriscada i premeditada del president espanyol de situar-se al mig del foc creuat. D’ocupar terra de ningú entre el que al seu equip anomenen dos “nacionalpopulismes” -l’independentisme català i l’espanyolisme abraçat a l’extrema dreta de Pablo Casado i Albert Rivera-, amb l’objectiu de consolidar un espai central i moderat, d’aposta pel diàleg, fins ara aniquilat per la polarització.

Amb un optimisme irredempt, els assessors del president del govern espanyol, liderats pel cap de gabinet, Iván Redondo, plantegen la jugada com un win-win. Cada garrotada de Casado i cada retret de Torra els eleva, segons aquesta tesi, fins a emergir entre els dos blocs com a líders d’un espai que, consideren, va a l’alça perquè beu de l’afartament del conflicte que hi ha en la societat espanyola i la catalana. De les ànsies de normalitat, la paraula de moda a la Moncloa amb què es van esforçar a definir el consell de ministres de divendres a Barcelona, en un exercici de wishful thinking i de màrqueting, tenint en compte l’onada de protestes als carrers contra la seva presència. “Estem entrant en un entorn de primàries, en què totes les rebem nosaltres, i en això ens hi sabem moure bé”, explica un col·laborador del president espanyol.

L’estratègia li és incòmoda a curt termini. Li ha suposat enfrontar-se a la premsa, que de manera gairebé unànime ha censurat l’aposta pel desglaç. També té molt nerviosos els barons del seu partit, que consideren que no tenir prou mà dura amb l’independentisme els penalitzarà a les eleccions autonòmiques i municipals del maig. Rep, a més, desaires de l’independentisme, que majoritàriament no s’empassa la seva oferta de diàleg perquè la considerar etèria, desfasada i poc respectuosa amb les majories que hi ha a Catalunya. El president espanyol ha sofisticat, doncs, la política del bastó i la pastanaga que va desenvolupar Mariano Rajoy abans de desfermar la repressió en el tram final cap a l’1-O. El socialista reparteix a banda i banda: quan renya l’independentisme o no tanca la porta al 155, és una pastanga per als barons i l’establishment espanyolista, mentre que les mostres de desglaç ho són per al sobiranisme.

Tot plegat, amb la vista posada en el mitjà termini. Les eleccions andaluses semblava que qüestionaven aquesta estratègia, ja que es va considerar -en una opinió molt estesa dins del PSOE- que la política catalana va pesar molt en la debacle de Susana Díaz. Per calmar els nervis dels barons, a Sánchez no li va tremolar el pols a l’hora d’extremar la duresa contra Torra i portar les relacions entre governs al moment de màxima tensió des que es va configurar la majoria de la moció de censura. Però era una detonació controlada. Una pastanaga als barons que Sánchez no pretenia portar a les últimes conseqüències, conscient que dinamitar els ponts de diàleg amb el Govern el forçaria a convocar eleccions, i convençut, a més, que l’anàlisi de l’impacte de la política de pactes amb ERC i el PDECat que fan els barons, liderats per la mateixa Díaz, és erroni. A la Moncloa situen Catalunya com el “quart o cinquè” factor decisiu del resultat, molt per darrere de les ganes de canvi, els casos de corrupció o la immigració. I, en una nova mostra d’optimisme, fins i tot treuen una conclusió positiva del resultat, i és que ha servit per materialitzar l’amenaça d’un tripartit de dretes amb Vox, el PP i Cs que, calculen, mobilitzarà els votants d’esquerres i alhora els deixarà encara més lliure l’espai del centre polític. També servirà per posar la por al cos als independentistes, que ara tenen més al·licients per sostenir a baix cost un govern socialista que contingui els ultres recentralitzadors.

Fronteres difuses

Però el toc d’atenció andalús i l’enduriment del to de Sánchez amb l’independentisme va posar de manifest que l’espai del mig que vol consolidar té unes fronteres difuses. Al president espanyol tant li val una reunió bilateral entre governs com l’aplicació d’un 155 light que freni les ànsies d’arrasar sine die l’autonomia que tenen les tres dretes espanyoles. Gairebé tot, en funció del context i de la manera de presentar-ho a l’opinió pública, es pot vendre com una mostra de moderació relativa. Un 155 light és moderat en comparació a un 155 hard : “Tot el que sigui Constitució ens va bé”, diuen fonts de la Moncloa, esforçant-se a mantenir totes les cartes a les mans. L’aposta, doncs, no passa per arribar a un escenari de referèndum d’autodeterminació ni res que superi la Constitució; més enllà, si es donen les circumstàncies, d’una eventual reforma.

Fa un any no hi havia espai per a la moderació, però les coses estan canviant, consideren. I en la consolidació d’aquest bloc central Sánchez no vol estar sol. Espera trobar-hi Podem, que de moment s’ha mostrat aliat fidel, però també els sectors més pactistes de l’independentisme. “ERC encara no hi és”, diuen les fonts de la Moncloa, que preveuen que siguin els sectors més moderats de l’independentisme en l’òrbita dels republicans els que pilotin aquest canvi de la centralitat per la part catalana, aïllant els sectors més abrandats o partidaris de la unilateralitat. En aquest mitjà termini hauria d’arribar la “proposta política” a què feia referència el comunicat conjunt elaborat pels governs després de la reunió de dijous.