Salvador Illa, el president socialista que s’emmiralla en Josep Tarradellas

BarcelonaEl 16 de març del 2024, amb les eleccions acabades de convocar, Salvador Illa pujava a l’escenari del Palau de Congressos de Catalunya entre els aplaudiments de dirigents socialistes històrics, càrrecs actuals i joves promeses del partit. En aquell congrés, tot estava preparat per projectar una imatge presidencial del líder del PSC, que va saludar el públic amb el braç alçat mentre, darrere seu, apareixia una senyera amb el missatge "President!" En el discurs de proclamació com a candidat per al 12-M, Illa va voler dirigir-se a tots els catalans: "Ciutadans i ciutadanes de Catalunya: avui vull expressar-vos el meu compromís per fer realitat un nou futur i obrir una nova etapa d’esperança". Amb aquestes paraules evocava l’històric "Ciutadans, ja soc aquí" de l’expresident Josep Tarradellas, figura a qui continuaria reivindicant en campanya (des de Cervelló, poble natal del republicà) i a qui va tornar a homenatjar en el seu discurs d’investidura pel seu esforç d’unir el catalanisme polític.

No és casual que Salvador Illa (la Roca del Vallès, 1966) s’hagi encomanat a la figura de Josep Tarradellas per arribar a la presidència de la Generalitat. Llicenciat en filosofia i fill intel·lectual de l’humanisme cristià, el nou president va iniciar-se en política de la mà de Romà Planas, exalcalde de la Roca i col·laborador de l’expresident a l’exili. La "perseverança, constància i tossuderia" que elogia de Tarradellas és la mateixa que s'ha aplicat per anar fent forat en la política de blocs del Procés fins a aconseguir que Esquerra, juntament amb els comuns, donés suport a la seva investidura. Pel camí, ha hagut d’adaptar-se: l’Illa que va aterrar al Parlament des del ministeri de Sanitat acusant l'independentisme de promoure la "decadència" i "l'odi" pel cordó sanitari al PSC el 2021 no és el mateix que, en el seu discurs d’investidura, va reivindicar una "nació catalana oberta i diversa" dins de l’Espanya plurinacional on hi ha un "conflicte polític entre Catalunya i l'Estat". Mentre que en el debat d'investidura de Pere Aragonès va pronunciar unes frases del seu discurs en castellà, en el seu va estar-se de fer-ho.

L'abraçada pública d'Illa al catalanisme fundacional del socialisme català li ha valgut les crítiques de l’espanyolisme cívic, que recorda amb nostàlgia quan l’ara president de la Generalitat aplaudia, cofoi, un Josep Borrell clamant contra l'1-O a la manifestació de SCC l’octubre del 2017. El canvi li ha permès ser president. "És un dirigent que sap llegir molt bé els escenaris polítics", comenta una veu de l’executiva de la formació. Illa s’ha envoltat de figures exconvergents com Miquel Roca (i se n'hi han acostat d’altres, com Santi Vila i Miquel Sàmper), però també de referents de l’esquerra alternativa com Manuel Castells; ha mantingut les lleialtats històriques amb els sindicats malgrat haver flirtejat amb la sociovergència i s’ha guanyat la simpatia de les patronals catalanes, que han celebrat la seva investidura sense fer escarafalls pels acords d'esquerres que l'han fet possible.

L'herència dels tripartits

La investidura d’Illa torna a reunir al voltant d’un candidat les formacions polítiques que van fer possible els governs tripartits de Pasqual Maragall i José Montilla. La gran diferència és que el tercer president de la Generalitat del PSC governarà sol. Què ha incorporat del llegat dels seus antecessors? De Maragall en va agafar la idea del "Govern alternatiu", un executiu a l’ombra que ha liderat els tres anys i mig que s’ha estat a l’oposició. En el discurs d'Illa, proeuropeu declarat, ressona la defensa de l’europeisme federal de l’històric president català, com també la seva aposta pel diàleg i les aliances amb la societat civil. "Però Maragall era més que això; era pensament i acció, tenia molt clar que calia il·lusionar més enllà d'una bona gestió. Caldrà veure si Illa també és capaç de fer-ho", subratllen fonts de la Fundació Catalunya Europa, responsable del llegat polític de l’expresident.

Amb Montilla la relació també és molt propera: tots dos han dedicat hores a conversar sobre la crisi política oberta amb l’Estatut retallat i la reforma del finançament autonòmic, ara que el president haurà de defensar el model singular pactat amb Esquerra. Fonts de l’entorn de l’expresident destaquen que Illa també és deixeble (i defensor) de la "discreció" que caracteritzava Montilla. És un home tranquil, que defuig l’estridència; potser per això alguns es van sorprendre quan, en campanya, es va revelar fan d’ABBA i del kombutxa. Més enllà de córrer, és aficionat a llegir assaig polític i històric, a conrear l'hort familiar (no als fogons: és un cuiner de supervivència) i a l’Espanyol. És catòlic i està casat: la seva dona Marta, que fins ara s'havia mantingut fora de focus, sí que el va acompanyar el dia del debat d'investidura i també en la presa de possessió.

Full de serveis

Home disciplinat i de partit, Illa ha estat alcalde de la Roca, alt càrrec de la Generalitat del segon tripartit, gestor econòmic de l’Ajuntament de Barcelona, secretari d’organització del PSC i ministre de Sanitat durant la pandèmia. La seva primera feina va ser tallant puntes brodades al taller de la seva mare; la seva primera nòmina al sector privat, en una empresa de plàstics. Fonts socialistes destaquen la seva "vocació" de servei públic i el to tranquil i cortès amb què ha fet oposició fins ara al Parlament. Per als seus detractors, l’estil amable d’Illa és una cortina de fum que amaga els seus girs amb l'amnistia i, en general, amb les relacions amb el sobiranisme: "Ni una mala paraula, ni una bona acció", li diu tot sovint Alejandro Fernández (PP). Mentre el PP l’acusa de tenir una agenda "més independentista" que Carles Puigdemont i Quim Torra, Junts i l’independentisme cívic l'assenyalen de ser còmplice de la "repressió" i voler rendir la Generalitat al govern espanyol.

El PSC es regira contra aquestes crítiques recordant el seu suport als indults i a l’amnistia, tot i el cost polític que això els ha suposat fora de Catalunya (mitigat, potser, pel fort lideratge de Pedro Sánchez a la cúpula del PSOE). Del pas del president pel ministeri de Sanitat, on se’l recorda com un líder dialogant i metòdic, Illa es va endur una excel·lent relació personal amb el president espanyol que, a més, coincideix amb una etapa de màxima sincronització entre PSC i PSOE. El preu ha estat el malestar a les bases del partit espanyol entorn de l’amnistia i, ara, la cessió amb el finançament singular, una situació coneguda pels socialistes catalans, que confien que el temps (i el mandat d’Illa al Govern) demostri que han escollit el camí correcte.