¿Hi ha polítics a qui no faci vergonya mentir?

Pedro Sánchez va dir que no compartiria govern amb Podem ni acceptaria pactes amb l’independentisme. Carles Puigdemont es va comprometre a tornar a Catalunya si després del 21-D podia ser investit president de la Generalitat. Oriol Junqueras va garantir que l’1-O es podria votar “com sempre”. Ada Colau, que no acceptaria els vots de Manuel Valls per ser alcaldessa. “Creguin-me”, va demanar José María Aznar quan insistia que a l’Iraq hi havia armes de destrucció massiva.

La llista de mentides en política seria interminable i, tot i això, preguntar-se si hi ha polítics a qui no faci vergonya mentir és injust amb la gran majoria de representants tant de Catalunya com de l’Estat. De fet, sovint és difícil determinar què és una mentida. Molts dels que he citat anteriorment poden argumentar que o bé van canviar d’opinió o bé elements externs que s’escapaven del seu control van fer impossible que es complís el que havien defensat amb anterioritat.

Però hi ha situacions que no ofereixen cap mena dubte. Dimarts passat, en una entrevista a TVE, al ministre de Sanitat, Salvador Illa, li preguntaven fins a tres vegades de forma directa si ell seria el candidat del PSC a les pròximes eleccions catalanes. “Fonts socialistes ens han explicat que l’han temptejat a vostè com a candidat. ¿Ens ho pot confirmar?”, preguntava el periodista Igor Gómez. “No, no. El nostre candidat serà Miquel Iceta”, responia una vegada i una altra el ministre. No havien passat ni vint-i-quatre hores que els socialistes catalans detallaven el canvi més sonat del 14-F, amb Illa al capdavant del PSC en substitució de Miquel Iceta. Què havia passat en aquell curt lapse de temps? Res. L’endemà s’explicava que la decisió estava presa des del 16 de novembre i que havien preferit esperar fins que arribés la vacuna per anunciar-la. Però dimarts a Illa no li havia tremolat la veu i amb la seva habitual seguretat havia arribat a dir-li al periodista de TVE que “Miquel Iceta és la persona en millors condicions de liderar el canvi a Catalunya”. Seria bo escoltar ara de la seva veu com justifica la necessitat de mentir a la ciutadania.

Durant la pandèmia, Illa ha estat a l’ull de l’huracà com a primera autoritat en el combat del coronavirus. La seva tranquil·litat ha transmès confiança en molts moments. No li ha tremolat la veu a l’hora de respondre a cap pregunta durant tots aquests mesos. Com dimarts a TVE. El seu ministeri ha actuat, segons ell, amb “total transparència”. La credibilitat és, de fet, el principal atribut que ha de tenir un polític per generar confiança en la ciutadania, especialment en situacions de crisi. Però si Iceta ja no era candidat dimarts, què impedeix pensar que no tot ha sigut tan transparent en la crisi sanitària? Sigui com sigui, la candidatura d’Illa ha sigut un cop d’efecte per al 14-F. Ha deixat en segon pla l’opa del PP a Cs afegint Lorena Roldán al seu projecte i els canvis de jaqueta de Carles Castillo i Gemma Lienas.