Sense Puigdemont a l'hemicicle, Salvador Illa corre sol al Parlament
BarcelonaSalvador Illa entomava aquest dimecres el seu primer debat parlamentari amb l’oposició, després d’inaugurar el ple ahir dimarts amb un discurs sense gaires novetats. El president s’havia d’enfrontar per primer cop des de la investidura a la resta de líders dels grups, els que teòricament haurien d’erigir-se en alternativa al Govern, i ho ha fet amb comoditat, atacant fins i tot més l’oposició –sobretot a Junts– que l’oposició a ell, amb un recurs fàcil tenint en compte que només fa dos mesos que governa: si hi ha problemes a Catalunya, l’independentisme de Junts i d’ERC n’és el responsable després de deu anys a l'executiu –ha vingut a dir–. Però més enllà d’això, que és un argument amb data de caducitat a mesura que avanci el mandat, el debat ha evidenciat un altre problema o desavantatge de l’oposició: Salvador Illa no s’enfronta a cap líder alternatiu al Parlament.
Junts ha decidit no ocupar el càrrec de cap de l’oposició. L’expresident Carles Puigdemont, a qui el Tribunal Suprem es nega a amnistiar contradient la llei, no l’ha volgut assumir des de l'exili per no rebaixar la seva presidència –ja va dir que no s'hi veia en campanya electoral–, però tampoc ha designat ningú perquè s’erigeixi en alternativa a Illa a la cambra. Fer-ho hauria tingut una lectura successòria, sobretot si l’escollit o escollida hagués estat un nom diferent del d’Albert Batet, que ja fa temps que ostenta el lideratge de Junts al Parlament sense ànim de succeir l'expresident.
Puigdemont creu que no li ha arribat l’hora del relleu, al contrari, sinó de fer un pas endavant amb la presidència de Junts. Ara bé, la decisió de no ocupar aquest espai al Parlament té conseqüències en el dia a dia: Illa no s’enfronta a un lideratge alternatiu a la cambra, que és on se situa el focus de la política a Catalunya, on es prenen les decisions en l’àmbit de les competències de la Generalitat i, en definitiva, on es basteixen les altres opcions de govern. Així ho ha fet Illa prèviament: més enllà de la seva trajectòria com a ministre, Illa s’ha forjat com a candidat a la presidència des de l’oposició al govern de Pere Aragonès. S’ha construït el personatge des del seu escó i ha arribat a la presidència tres anys després.
Es troba amb el mateix problema Esquerra. Malgrat que els republicans tenen difícil erigir-se en oposició perquè han donat suport a la investidura del president, tampoc el cap visible d’ERC a la cambra, Josep Maria Jové, és el líder del partit ni es postula per ser-ho. Així, tampoc en aquest cas Salvador Illa té davant un hipotètic lideratge alternatiu. Tampoc el tindrà després del congrés del 30 de novembre, quan s’ha de resoldre la guerra fratricida i pública que estan protagonitzant els republicans. Ni Oriol Junqueras ni Xavier Godàs, les dues grans candidatures que es diputen la presidència, tindran presència al Parlament guanyi qui guanyi.
Per tant, si l’independentisme ha de tornar-se a unir per bastir una alternativa al PSC, ho haurà de fer amb els seus lideratges, Puigdemont i la nova presidència d’ERC, des de fora. I, mentrestant, Salvador Illa correrà sol i sense competidor directe al Parlament.