Fer el salt a Estrasburg per ineficàcia de l’Estat
La justícia europea accepta, de manera excepcional, casos en què no s’han esgotat les vies judicials internes
BarcelonaJordi Sànchez, Jordi Turull, Joaquim Forn i Josep Rull han posat fi aquesta setmana a la vaga de fam amb què han denunciat el que consideren un “bloqueig” del Tribunal Constitucional a la justícia europea. El seu advocat, Jordi Pina, assegurava aquesta setmana en una roda de premsa a Madrid que, davant l’actitud de l’alt tribunal, intentaria obrir-se ja pas a Europa i als organismes internacionals. Pina va explicar: “En els propers dies estudiarem la possibilitat d’acudir al TEDH [...]. Explicarem que no és que no hàgim esgotat tots els recursos ordinaris i extraordinaris de l’Estat, sinó que el TC ens bloqueja l’accés a la justícia europea i que això ens causa un perjudici”.
Aquest argument, fer el salt a Europa per la ineficàcia estatal, és un dels que ha tingut en consideració en alguns casos Estrasburg per acceptar una demanda. Ho explica l’exvicepresident del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) Josep Casadevall, en el seu llibre El conveni europeu de drets humans, el Tribunal d’Estrasburg i la seva jurisprudència. La regla general és que s’han d’esgotar tots els recursos interns del país d’origen abans d’acudir a la justícia europea, però hi ha excepcions: que es pugui acreditar una pràctica administrativa, coneguda i tolerada per l’Estat, que consisteixi en una repetició d’actes semblants que incompleixin el conveni, que facin que tots els procediments siguin en va; que el recurs intern, d’acord amb la jurisprudència dels tribunals superiors, es pugui considerar un fracàs, o que les investigacions judicials per escatir responsabilitats quan s’han causat danys a la integritat de les persones no s’han dut a terme.
Si finalment, doncs, els presos polítics decideixen anar a Estrasburg al·legant el bloqueig intencionat del TC, el tribunal europeu haurà de valorar si el cas encaixa en aquests supòsits. De fet, l’article 34 del Conveni Europeu de Drets Humans estableix que els estats s’han de comprometre a no obstaculitzar el dret a accedir a la justícia a Europa. La denúncia dels presos polítics en vaga de fam ha consistit en posar el focus en l’actitud del TC davant els seus recursos d’empara. Posen en relleu que l’alt tribunal normalment admet menys del 2% dels recursos que li presenten i que, en canvi, en el seu cas havia acceptat estudiar-ne el 100%.
Lluny de ser una cosa positiva, els presos interpreten que la intenció real del TC és evitar que els casos relacionats amb l’1 d’Octubre i la presó preventiva dels líders independentistes arribin a Europa, ja que fins ara no ha pres cap decisió de fons. El Constitucional, per la seva banda, nega les acusacions: va emetre un comunicat afirmant que estava dins el calendari. “No és normal que el TC demori injustificadament les decisions sobre aspectes tan fonamentals com la vida i la llibertat de les persones”, va expressar Pina aquesta setmana, que suggeria l’existència d’aquesta suposada pràctica reiterada i tolerada per l’Estat. El lletrat va reforçar la seva explicació assegurant que la defensa fins ara ha presentat diversos escrits demanant la resolució dels recursos d’empara -on acusava el TC d’aturar-los “voluntàriament”- i dels quals no ha rebut resposta.
En els dies que ha durat la vaga de fam, el TC ha començat a resoldre aspectes dels recursos del Procés, però no ha entrat en el fons dels assumptes. Recentment, per exemple, va rebutjar valorar si el Tribunal Suprem és el competent per jutjar el Procés al·legant que no és el moment adequat per fer-ho (tot i haver admès el recurs a la primavera).
La jurisprudència del TEDH
Hi ha pocs precedents en què el TEDH ha optat per acceptar demandes que no havien esgotat totes les instàncies judicials internes. Dos exemples: el cas d’Irlanda contra el Regne Unit, i Akdivar contra Turquia. En el primer cas el TEDH va estudiar els casos sense haver esgotat les vies internes perquè el Regne Unit mai constatava l’existència dels maltractaments. En el segon, Estrasburg va acceptar la demanda (per vulneració del dret a la propietat) constatant que Turquia no havia garantit el dret dels demandants a accedir a la justícia.
Akdivar i d’altres vs. Turquia
A partir del 1985 es produeixen enfrontaments al sud-oest de Turquia entre les forces de seguretat i els partidaris del Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK). Els demandants, nacionals turcs, eren residents a Kelikçi (província de Diyarbakir), una vila considerada un dels centres de l’activitat del PKK, considerat terrorista per Ankara. De fet, a la zona s’havia decretat l’estat d’emergència. El novembre del 1992, segons van sostenir els demandants, les forces de seguretat en una operació van cremar nou cases, incloses les dels demandants, i van forçar l’evacuació de tota la vila. No hi va haver investigació ni reparació per part de l’estat turc. En la resolució del cas, Estrasburg considera que, malgrat que per regla general els demandants han d’esgotar tots els recursos interns, la situació dels demandants -d’acord amb l’actitud de l’estat, també en altres casos similars- permetia acudir directament a Estrasburg. Així, la justícia europea, a part de dictar que Turquia havia vulnerat el dret a la vida familiar i privada i a la protecció de la propietat dels demandants, també va resoldre que l’estat turc havia vulnerat el Conveni Europeu de Drets Humans. No havia garantit, al seu parer, el dret efectiu a recórrer a la justícia, ja que s’havia mostrat ineficaç.
Irlanda vs. Regne Unit
L’any 1971, en el conflicte a Irlanda del Nord, el Regne Unit va iniciar l’anomenada operació Demetrius: detencions massives per part de l’exèrcit britànic -empresonaments sense judici- de centenars de republicans catòlics suposadament vinculats a l’IRA, malgrat que després es tingués constància que hi va haver detencions equivocades per errors dels serveis d’intel·ligència. A alguns dels empresonats se’ls van aplicar les anomenades “cinc tècniques” d’interrogatori, que consistien en obligar a mantenir postures corporals d’estrès, impedir la son o suportar soroll -aplicant violència física en alguns casos per aplicar-ho- per obtenir informació. L’estat irlandès va denunciar el Regne Unit a Estrasburg per aquesta qüestió. El TEDH va resoldre que s’havia produït un tracte inhumà i degradant; que la detenció sense judici havia vulnerat el dret a la llibertat i a un judici just, i que s’havia produït discriminació per opinions polítiques. Va acceptar el cas encara que no s’haguessin esgotat les vies internes angleses -la denúncia venia d’un altre estat- perquè es tractava d’una pràctica repetida del sistema en casos connectats i semblants, incompatible amb el conveni, i de la qual era inconcebible que les autoritats angleses no en tinguessin coneixement.