Sàhara: història d'una traïció
BarcelonaEl posicionament sobtat del govern espanyol a favor d’una autonomia per al Sàhara Occidental, posant-se al costat de les tesis marroquines, ha estat realment una sorpresa, encara que més en les formes que no en el fons. Es tracta d’un tema més complex del que pot semblar, si no es mira únicament des d’un prisma de solidaritat i fins i tot del dret internacional. Des que el 1988 el Consell de Seguretat va aprovar una resolució autoritzant el nomenament d’un representant especial del secretari general de l'ONU, han passat moltes coses en l'àmbit de la política real que han anat condicionant el que veritablement ha estat una història de traïció, perquè el Sàhara Occidental forma part des del 1963 dels disset territoris no autònoms que encara integren la llista del Comitè Especial de Descolonització de les Nacions Unides, o C-24. És, de fet, el territori més gran d’aquesta llista. Tots aquests territoris poden decidir per si mateixos el seu destí i molts d’ells, de moment, han decidit formar part de la metròpoli (Gibraltar, per exemple), però no ha estat així en el cas del Sàhara, que se li va prometre celebrar un referèndum el 1975, abans de l’ocupació marroquina, i encara l'espera. Han passat quaranta-sis anys i el referèndum no es farà mai. Intentaré explicar-ho breument, a l’espera de comentar-ho amb més detall en una altra ocasió.
Després d’un alto el foc el 1991, el 1997 es van signar els Acords de Houston, que van donar esperances al poble del Sàhara. El tema havia entrat a l’agenda del Consell de Seguretat, i les Nacions Unides es feien responsables de les mediacions. En aquella època, totes les resolucions del Consell de Seguretat feien referència al referèndum de lliure autodeterminació, perquè el territori era a la llista dels pendents de descolonitzar. Però tot va canviar el 2000 quan aquestes resolucions van començar a anar acompanyades dels termes “solució convinguda” i “mútuament acceptable”, i ja va canviar de manera definitiva quan, a partir del 2001, es va eliminar per sempre més la paraula referèndum i es va substituir per “trobar una solució justa, duradora i mútuament acceptable”, que ha estat la fórmula a la qual s’han acollit moltes de les diplomàcies d’Europa, inclosa l’espanyola, i que vol dir que deixen en mans de les Nacions Unides la recerca d'un acord entre les dues parts, cosa que ha estat sempre impossible perquè totes dues han jugat a una diplomàcia de “suma zero”: una hi guanya i l’altra hi perd.
El 2007, el rei del Marroc va fer una proposta d’autonomia per al territori del Sàhara, que permetia que el mateix Front Polisario es fes càrrec del govern autonòmic. Evidentment, els saharauis no ho van acceptar, ni aleshores ni després, entre altres coses per una gran desconfiança. En aquell moment, i amb la certesa total que mai es faria el referèndum i que les persones refugiades es quedarien al desert d’Algèria per sempre més, amb les Nacions Unides vam estar pensant la manera de blindar internacionalment aquesta autonomia, per donar plena seguretat que no hi hauria trampes i, alhora, que el Sàhara continuaria present a la llista de territoris per descolonitzar. Es tractava, per tant, d’acceptar una proposta transitòria i gradualista, però que milloraria el benestar de la població sahrauí. Tampoc es va acceptar, i el resultat és el que es pot veure ara: tot continua igual que fa quaranta-sis anys.
Enmig de tot això que explico, hi ha hagut altres propostes, s’han sondejat iniciatives a través de terceres persones, s’han fet trobades reservades a molt al nivell de la diplomàcia internacional, una d’elles en un hotel de Barcelona, i han sortit algunes oportunitats que es podien explorar, sempre que l’estratègia a seguir fos la del “win-win”, és a dir, que tothom hi sortís guanyant, encara que no amb tot el que es volia d’entrada. Aquesta història d’oportunitats, la puc explicar en un altre moment i en un format més ampli, perquè el món de la diplomàcia és ple de matisos i és incompatible amb la simplificació. En tot cas, tot plegat ha estat una traïció reiterada a la mateixa doctrina de les Nacions Unides, però també la història dels mals resultats que deriven de no voler bellugar-se en les posicions. Continuarà.
