La saga dels Millet, del mestre al ‘destructor’
La germana de l’expresident del Palau parla del caràcter acomplexat del Fèlix: “Si el papà aixequés el cap...”
Periodista I EscriptorLa creació de l’Orfeó Català el 1891 va lligar per sempre més el cognom Millet a l’excel·lència però, sobretot, a la bona reputació, el prestigi. En la botifarra de cognoms que penja de l’arbre genealògic d’allò que s’anomena l’oasi català, l’aparell econòmico-social i familiar que en teoria sustenta l’alta societat catalana, el nom de Lluís Millet i Pagès és el que fixa el tronc central. Ell és el Mestre, cofundador, amb el collbatoní Amadeu Vives (el compositor de dos himnes, L’emigrant i La Balanguera ), de l’Orfeó Català.
Del quadre genealògic dels Millet se’n despengen tres personatges més: Lluís Maria Millet i Millet, fill del Mestre Millet, i pare de Lluís Millet i Loras, tots tres directors de l’Orfeó Català, així com l’industrial cotoner Joan Millet i Pagès i el seu fill, el financer, mecenes i promotor cultural Fèlix Millet i Maristany, el peix gros de la saga. Durant la postguerra, Millet i Maristany es va fer literalment ric amb les assegurances (Chasyr), i també va presidir el consell d’administració del Banco Popular Español (fins al 1957).
Ras i curt, va convertir el Banco Popular en un banc modern. Millet i Maristany era un encantador de serps, un personatge de pel·lícula, fascinant, ple de contradiccions, un català que, sota el franquisme, va fer tots els papers de l’auca: es relacionava amb el general Franco, a la vegada que es convertia en un dels mecenes més importants de la cultura catalana.
Va ser un dels cinc empresaris fundadors d’Òmnium Cultural (1961), i també va encapçalar l’Orfeó Català. Millet i Maristany és un dels personatges més impressionants del segle XX català. Es va fer ric, però sobretot la gent se’n refiava. Era un do que tenia. Millet i Maristany, que era profundament religiós, amb els anys va anar adquirint un aire agradable, elegant i respectable en extrem: un senyor senyor. Per acabar d’arrodonir el retrat, es va casar amb una dona igualment remarcable, Montserrat Tusell, una senyora senyora. La parella perfecta en una família perfecta, enmig d’una novel·la costumista ambientada en el preciosisme estel·lar del Palau de la Música.
Van tenir cinc fills, un dels quals, Fèlix Millet i Tusell. I és per tot això que, en esclatar el cas Palau, tothom se’n feia creus. Fèlix Millet fill és segurament el personatge de no-ficció més espectacular i pervers que hagi aparegut mai en l’oasi català.
El judici del cas Palau
El divendres 3 de març, dos dies després d’haver-se iniciat el judici pel cas, el periodista que signa aquesta crònica va trucar a la petita de la saga, Pat Millet. “Ja era hora que algú parlés del papà”, em va dir, alhora que, sense solució de continuïtat, es posava a parlar del germà: “Fèlix, ves amb compte, vigila amb el Montull”, li deien els germans, sobretot els grans, Joan i Xavier, però “el Fèlix anava a la seva”.
La Pat també explica que ella és la que ha “viscut més amb el Fèlix”, pel fet que ells dos eren els petits dels cinc germans i amb una diferència d’edat notable respecte dels altres. “Quan ell ja era a la cresta de l’onada -diu-, un dia li vaig dir: «Fèlix, tu vols emular el papà, i això no ho aconseguiràs mai perquè el papà era un home fora de sèrie»”. I tot seguit li va etzibar: “El papà era un home que tenia unes idees i una manera de fer molt diferents de les teves”. “Què vols dir?”, li va preguntar el Fèlix. “Que tu no ets com ell”, li va contestar la Pat. Segons ella, al Fèlix, per un complex d’inferioritat respecte del Joan i el Xavier, se li havia accentuat la voluntat d’imitar en tot el pare; “el papà”, com diu la Pat.
Els deliris de grandesa de Millet
“El que passava és que el papà i la mamà no van poder estar gaire a sobre nostre -referint-se al Fèlix i a ella-, perquè el papà viatjava molt i la mamà sempre anava amb ell”. “El papà i la mamà -segueix- estaven molt units, i el papà sense la mamà la veritat és que no... vull dir que la mamà era la que parlava francès, alemany, i tot”. La Pat explica que, a mesura que els grans s’anaven casant, el germà feia “unes coses raríssimes, era molt mentider i tenia moltes manies: és un noi malalt”.
Pat Millet parla directament de deliris de grandesa. Li argumento que el volum de la pessigada al Palau és inexcusable i impressionant. “No ho entenc, es va creure l’amo del Palau”. Però de seguida retorna a les peculiaritats d’haver sigut “els petits” de casa: “Recordo que quan encara vivia la mamà, ella intentava que els fills estiguéssim units, però el Joan i el Xavier sempre van ser molt amics; a mi el Xavier sempre em deia que jo era una mimada, i em deixava per terra. [Fa una pausa.] Ara estic escrivint un llibre que es dirà Cada dia és diferent, en què explico com era la família Millet-Tusell, el què fèiem per Nadal, la unió que hi havia i com era de divertit el papà, quan no treballava -recalca-, els viatges que feia. [Fa una altra pausa.] El papà tenia un defecte, quan hi havia un problema no s’hi enfrontava. Ell havia patit molt de petit, havia perdut el pare i davant dels problemes...”
Dos dies després d’aquesta trucada, la Pat Millet reproduiria la conversa fil per randa i per voluntat pròpia al Via lliure de RAC1 de Xavi Bundó. No ens en sabíem avenir. Va oferir un reguitzell de titulars l’un rere l’altre, que va deixar la redacció d’informatius carregada de material, referències directes a Montull i el finançament de partits, entre altres coses. Però el millor va ser quan el Bundó li va demanar què hauria dit Millet i Maristany, el pare de la família, si hagués vist tot el que passava: “Si el papà aixequés el cap -va reblar la Pat-, es tornaria a morir”.