En què s'assemblen Manuel Fraga i Pablo Iglesias?
Ells dos i Gaspar Llamazares són els únics líders estatals que han fet el camí a la inversa del que és habitual
BarcelonaManuel Fraga (Villalba, 1922 - Madrid, 2012) va ser la gran referència de la dreta espanyola post-Transició. Ministre franquista, fundador d'Aliança Popular (AP) i, més tard, del Partit Popular (PP), es va convertir en el cap de l'oposició al Congrés a partir del 1982. Pablo Iglesias (Madrid, 1978) s'autoproclamava comunista fins que va ser candidat a la presidència del govern espanyol. Com a actual "socialdemòcrata" continua a l'esquerra del que representa el PSOE. I, evidentment, el seu espai polític, Podem, és a les antípodes del que ocupen els hereus de Fraga. Ara bé, hi ha un fet que els uneix: Fraga i Iglesias són dos dels tres líders estatals que han deixat la política espanyola per passar a disputar la batalla autonòmica.
Pablo Iglesias ha anunciat aquest dilluns que deixarà de ser vicepresident del govern de Pedro Sánchez per plantar cara a Isabel Díaz Ayuso en les eleccions del 4 de maig. Abandona la política estatal sent el líder del partit que ell mateix va fundar. Manuel Fraga també va fundar AP i en va ser el líder a les eleccions del 1977, 1979, 1982 i 1986. Les tensions internes –també en té cada cop més Iglesias– van motivar la seva dimissió l'1 de desembre del 1986, l'endemà del fracàs a les eleccions del País Basc (la Coalició Popular va passar de 7 a 2 diputats). Iglesias també acumula diversos fracassos electorals. La repetició d'eleccions del 2019 ja li va costar set escons al Congrés (però va aconseguir accedir al govern espanyol). A les basques i gallegues del 2020 el partit es va enfonsar, i a les catalanes de fa un mes amb prou feines va salvar els mobles. El líder de Podem no ha dimitit com a secretari general, però ja ha designat qui vol que sigui la seva successora, Yolanda Díaz. El 1986 Fraga es va desentendre temporalment de la seva successió (l'escollit va ser Antonio Hernández Mancha, que no va arribar ni a les següents eleccions generals), però reprendria la feina per acabar ungint José María Aznar el 1989.
Ara és Madrid com aquell 1989 va ser Galícia, però el fet és que en els dos casos el líder estatal va decidir passar a la política autonòmica. És cert que Fraga ho tenia més fàcil. AP ja havia guanyat les dues eleccions que s'havien disputat a Galícia i si no ostentava la presidència era per la moció de censura que dos anys abans havia deixat els socialistes al poder. El 31 de gener del 1990 va ser investit president de la Xunta i no ho va deixar de ser fins que va perdre la majoria absoluta en les eleccions del 2005. A Iglesias li espera un panorama a priori molt més complicat, amb les enquestes apuntant a una majoria de govern entre el PP i Vox.
Tant Iglesias com Fraga també comparteixen el fet d'haver passat pel Parlament Europeu. El líder popular ho va fer entre el 1987 i el 1989 i el del partit lila va estar a l'Eurocambra entre el 2014 i el 2015. Per acabar tenint trajectòries institucionals calcades, a Iglesias encara li faltaria passar pel Senat, com Fraga va fer al final de la seva carrera política.
El cas de Gaspar Llamazares
Al juny farà 44 anys de les primeres eleccions generals després de la mort del dictador. Durant tot aquest temps hi ha hagut múltiples exemples de polítics que han passat de la política local o autonòmica a l'estatal i també que han fet el camí invers. Pablo Iglesias no és ni de bon tros el primer ministre que ho fa. Sense anar més lluny, Salvador Illa va deixar el ministeri de Sanitat per ser el candidat del PSC a les eleccions catalanes del 14-F. I José Montilla es va convertir en president de la Generalitat el 2006, mesos després d'haver abandonat el ministeri d'Indústria. Però els precedents escassegen quan es tracta de líders de partits estatals. A Iglesias i Fraga només se'ls suma un altre cas, i quan ja no liderava el seu partit: Gaspar Llamazares.
Secretari general d'Esquerra Unida entre el 2000 i el 2008, Llamazares va anar quedant cada cop més arraconat al partit, malgrat repetir escó al Congrés en les eleccions del 2011 (es presentava per Astúries). Ja fora de l'executiva, el 2015 va guanyar les primàries per encapçalar la llista del partit a les eleccions asturianes. El seus cinc escons van servir per fer president del govern autonòmic el candidat socialista, Javier Fernández, tot i que Esquerra Unida no va entrar al govern. Llamazares va acabar renunciant al seu escó el 2019 abans que acabés la legislatura i es va presentar tant a les generals de l'abril d'aquell any com a les europees del maig encapçalant la candidatura d'Actúa, amb la qual no va obtenir representació.
En general, el recorregut més habitual per als polítics estatals és començar en ajuntaments o Parlaments autonòmics abans de fer el salt a Madrid. Albert Rivera i Inés Arrimadas, de Ciutadans, van passar del Parlament al Congrés. Pedro Sánchez va exercir de regidor a l'Ajuntament de Madrid abans de convertir-se en diputat espanyol. Abans d'aterrar a les Corts Espanyoles, Pablo Casado havia estat diputat autonòmic a Madrid. I, de la mà del PP, Santiago Abascal tenia una llarga carrera política a l'Ajuntament de Llodio i al Parlament basc –també va ser alt càrrec a la Comunitat de Madrid– precedint la seva irrupció al Congrés ara fa dos anys.