S'està apagant l'estrella de Vox?

MadridEl 19 de juny el titular de les eleccions andaluses va ser la majoria absoluta del popular Juanma Moreno Bonilla, però al darrere s'hi amagava una altra realitat: els comicis van resultar un punt d'inflexió per a l'extrema dreta de Vox, que va veure frenat en sec un ascens que fins llavors era meteòric. Resulta curiós, perquè l'enlairament de Vox havia començat a Andalusia el desembre del 2018, quan va obtenir 12 escons que van ser claus per desallotjar el PSOE. Tres anys i mig després, el partit va apostar per Macarena Olona amb la idea de disputar la victòria al PP o, com a mínim, entrar al govern. El pobre resultat obtingut, només dos escons més i la irrellevància aritmètica, va suposar l'inici d'un calvari per a la formació. Un mes després de les eleccions, el 29 de juliol, Olona va anunciar per sorpresa que abandonava la política: "Per motius mèdics alienes a la meva voluntat", va dir, una excusa molt poc creïble que va deixar el partit en estat de xoc. De sobte, una icona del partit, el flagell del ministre Félix Bolaños, abandonava la política? Què havia passat? El 22 d'agost l'estupefacció encara es feia més gran: Olona anunciava que començava el Camí de Sant Jaume i convidava els seus seguidors a acompanyar-la. Començava així el pols entre Olona i els seus excompanys de partit, especialment Javier Ortega Smith, el secretari general.

El desastre andalús, però, no només tenia una lectura local: la majoria absoluta de Moreno Bonilla es produïa en un context de màxima incertesa econòmica per la guerra a Ucraïna i un creixement general del PP a tot Espanya. Alberto Núñez Feijóo comença a disparar-se a les enquestes en paral·lel a l'enfonsament de Vox. Es produeix un reagrupament del vot conservador al voltant d'unes velles sigles conegudes, esquitxades per la corrupció, certament, però vistes com un valor segur de gestió per l'electorat, i més amb el lideratge del veterà polític gallec. La baixada de l'extrema dreta queda perfectament recollida pel CIS, que al mes de juny li atribuïa encara un 16,5% d'intenció de vot (a les eleccions del 10-N, el 2019, va treure un 15,1%), al juliol va retrocedir fins al 12%, i en l'últim baròmetre del setembre ja era només d'un 10,3%. En menys d'un trimestre Vox ha perdut més d'un terç del seu suport. I a Catalunya l'últim CEO ja situa el PP per davant de Vox i de Ciutadans. ¿Ha tocat fons l'extrema dreta a Espanya?

Si mirem el CIS veurem que la gent que se situa en una escala ideològica en els valors 9 i 10, en què 10 és el màxim de dreta i 1 el màxim d'esquerra, són només un 7,4%. Un 12,8% si s'hi sumen els que s'autoubiquen en el 8. Per tant, podem dir que Vox recull ara el suport de l'electorat més conservador, el que se situa en aquests valors. Pot baixar una mica, és cert, però no gaire, ja que és difícil que aquests votants més ideologitzats tornin al PP un cop tenen una oferta electoral més d'acord amb els seus postulats. En tot cas, el somni d'aplegar vot indignat i antiestablishment, com estan fent la resta de partits populistes de dretes a Europa, i plantar cara als partits clàssics comença a evaporar-se. I mentre Vox no sap com afrontar aquesta crisi de projecte, la guerra interna declarada per Olona continua ben viva. Aquest divendres l'exdiputada va publicar un tuit per reclamar una reunió amb Santiago Abascal, se suposa que per pactar les condicions del seu retorn.

La resposta de Vox ha sigut un silenci ensordidor. De fet, Abascal ha dit aquesta setmana que no sap "explicar moltes coses" de les que estan passant al voltant d'Olona, però que creu que no està pensant en muntar un partit nou. Mentrestant, però, Olona continua la seva particular campanya personal participant en actes –com el de dijous a Granada– que es converteixen en notícia pels enfrontaments entre ultres i antifeixistes. L'electorat de Vox assisteix a aquest espectacle amb estupefacció i tristesa, ja que ni els uns ni els altres han explicat el motiu del distanciament però cada vegada sembla més clar que Olona va anar a Andalusia a contracor. El que ja no es pot amagar, però, és que l'estrella de Vox s'està apagant: de partit que aspirava a ser amenaça per al sistema polític ha mutat en partit subsidiari del PP. Un procés semblant al que va patir Podem respecte al PSOE. Conclusió: el bipartidisme és cada dia més fort.