BarcelonaLa darrera jugada de Puigdemont, més enllà del troleig als Mossos i la seva capacitat per convertir els seus actes en episodis de pel·lícula d’aventures, ofereix dubtes sobre quin serà el rèdit polític concret i també sobre el relat que el justificarà. En primer lloc, perquè el líder de Junts havia proclamat amb la màxima solemnitat que l’etapa de l’exili s’havia acabat després de l’aprovació de la llei d’amnistia i que estava disposat a complir la promesa d’assistir al ple d’investidura i, per tant, a ser detingut. La primera pregunta que cal fer-se és, doncs, si és cert que s’ha acabat o no l’etapa de l’exili.
Si les pròximes hores o dies Puigdemont apareix a França o Suïssa, haurà aconseguit el seu objectiu de no ser detingut, però la seva peripècia no haurà tingut cap efecte real sobre l’escenari polític. De fet, ni tan sols haurà aconseguit ajornar uns dies la investidura de Salvador Illa. I el més important, haurà incomplert (un altre cop) la promesa de tornar (definitivament). És per aquest motiu que entre els membres de Junts més disconformes amb la jugada hi havia els més contraris al seu retorn, els que pensaven que era un error deixar-se empresonar. Si no volia anar a la presó, afirmen, hauria estat millor no arriscar-se a venir. Perquè ara si és detingut contra la seva voluntat la sensació de fracàs serà enorme.
La maniobra escapista també ha acabat de trencar tots els ponts amb ERC, ja que el principal assenyalat és el conseller Joan Ignasi Elena, i alhora també compromet l’acostament a cert establishment que vam veure en campanya, per exemple amb la fotografia que es va fer amb la plana major de Foment del Treball. Ara mateix, tot aquest establishment enyoradís del paper històric que va jugar CiU està completament alineat amb el PSC malgrat el programa d’esquerres que ha signat amb ERC i comuns. La pregunta és si són compatibles aquests episodis amb la voluntat de representar els sectors socials que tradicionalment havien donat suport a CiU, i que avui s’han reduït a la meitat (35 diputats) des del màxim de Jordi Pujol (72 el 1984).
La solitud de Junts
L’únic acte que sí que canvia, i de forma profunda, el panorama polític a Catalunya és la investidura de Salvador Illa i la posada en marxa d’un Govern que apunta a ser més sòlid del que es podia pensar en un inici. Passarà molt de temps abans que ERC i Junts puguin tornar a pactar, i de fet l’abisme entre les bases dels dos partits és cada vegada més ampli. Això és un problema bàsicament per a Junts, que aquest dijous han mostrat una inquietant solitud política al Parlament i corren el risc de convertir-se en els happy few. Si no poden pactar ni amb ERC ni amb el PSC, i ja no diguem comuns o CUP, amb qui ho faran?
En canvi, el PSC de Salvador Illa es manté no només com el partit hegemònic, sinó el que concentra més poder i té més capacitat de pacte a banda i banda (manté molts acords municipals amb els juntaires). En política s’ha de veure la jugada a llarg termini. I els cops d’efecte solen tenir una vida curta.
