Una ruta, diversos fulls
PeriodistaHabituat a la seva ciclotímia natural, el sobiranisme passa per una nova fase d’exaltació, per diversos motius. Primer, perquè l’acord entre Junts pel Sí i la CUP va ser una sorpresa; segon, per la bona impressió que va fer Carles Puigdemont en el debat d’investidura. I tercer, per contrast amb l’enorme desànim de l’oposició, que donava per fet el col·lapse de la legislatura. Aquest desànim és especialment comprensible a En Comú Podem, que esperava doblar resultats (i possiblement substituir Lluís Rabell) en unes noves eleccions. També hi ha desànim entre el PSC, perquè la revifada sobiranista allunya el PSOE de la Moncloa.
Alguns analistes es planyen que l’elecció de Puigdemont desactiva una reforma pactada al conjunt de l’Estat, en la línia del que proposa Podem: el cert és que, d’això, ja se n’encarrega la granítica majoria constitucionalista, formada pel PP, el PSOE i C’s. Però el nou govern català faria bé de mantenir l’orella atenta i la mà estesa per no deixar-se prendre la reivindicació del referèndum.
És significatiu, en aquest sentit, que Artur Mas afirmés que CDC no vol un govern del PP (amb Ciutadans o sense). És una manera de recordar al PSOE que els vots del sobiranisme català tenen un paper a jugar a Madrid. En aquest punt, CDC ha estat més explícita que ERC, tot i que els republicans tenen un escó més i per afinitat ideològica haurien de tenir una millor interlocució amb el PSOE i Podem.
Però la cursa més trepidant tindrà lloc a Catalunya, perquè així ho ha volgut la nova majoria, autoimposant-se un full de ruta audaç amb un calendari de vertigen. Puigdemont ha d’intentar complir el seu programa electoral i oferir als ciutadans la possibilitat de votar sí o no, en un referèndum constituent unilateral. És cert que el govern espanyol no li ha deixat cap altre camí, però l’experiència ens diu que la Generalitat -com a mínim fins ara- no s’ha preparat per actuar de manera unilateral. Al 9-N ja es va posar de manifest; les estructures d’estat que CDC i ERC van pactar al seu moment estan a les beceroles. I la situació de les finances catalanes continua sent molt delicada.
El roc a la faixa de Junqueras
¿Hi ha possibilitats reals de corregir aquestes febleses? Heus aquí el gran repte d’Oriol Junqueras. En els últims mesos, enmig de la batussa entre Mas i la CUP, el líder d’ERC ha acumulat un gran capital polític; però a partir de demà, amb les seves noves atribucions, assumirà també un gran risc. Si Junqueras ha acceptat ser vicepresident econòmic del Govern deu tenir algun roc a la faixa, perquè en cas contrari serà ell qui haurà de frenar el procés de ruptura per tal que els diners del FLA continuïn rajant. Aquest és el nus gordià de la legislatura que comença, i la clau per saber si ens encaminem a un conflicte real o a un simple desafiament tàctic encaminat a forçar el diàleg amb el govern espanyol, sigui quin sigui.