‘Rufianesca’
Barcelona“Donde se creó la primera luz germinó la semilla del cielo azul, volveré a ese lugar donde nací ”. Entro al Pavelló Italià de Fira de Barcelona i em sembla que estic somiant. ¿Una cançó d’Antonio Vega en un míting d’ERC? Però si l’últim cop que vaig anar a un míting d’ERC l’únic que hi sonava era Lluís Llach! Aviat lligo caps. El sitio de mi recreo és la cançó preferida de Gabriel Rufián, té tot el sentit que la posin, i ja de passada reforça una mica més l’esperit Súmate que impregna la formació. Canviar d’idioma per excitar el votant xarnego i dir-li que també és dels seus i sentir-se’l propi i intransferible, sa i estalvi i allunyat dels cants de sirena de Podem.
De fet, no costa gens imaginar-se Rufián taral·lejant la cançó de Vega a cau d’orella d’una noia: “ De sol, espiga y deseo, son sus manos en mi pelo ”, amb el tupè enlairat, la barba ben perfilada i el seu to de veu baixet i seductor, que mostra als mítings i als debats talment com si estigués comentant una pel·lícula d’art i assaig amb una bella dama a la sortida de la Filmoteca i amb una copa de vi negre a la mà.
Dobles negacions
Veiem uns eslògans projectats a la pantalla gegant: “Anem a fer el que mai no s’ha fet” i “Anem a Madrid a dir el que mai no s’hi ha dit”. Ai, quina mania amb les dobles negacions! Com pot ser que encara les utilitzi algú! El primer a intervenir és Alfred Bosch, que dóna a Rufián una petita cinta amb els colors republicans que fa quatre anys li va donar a ell un senyor a la plaça Major de Vic. Passar el relleu, se’n diu d’això. Veiem un vídeo bastant divertit i molt ben dirigit en què Joan Tardà li diu Rufi al seu futur cap de files. També un altre vídeo, anomenat State Wars, que aprofita la coincidència de les eleccions amb l’estrena de la nova entrega de Star WarsStar Wars. Rufián és Luke Skywalker i s’adreça al mestre Yoda demanant-li que es quedi al seu bosc d’Andorra. Pobre Jordi Pujol! Li cauen bufes per tot arreu i tampoc pot girar full a la seva semblança més famosa .
No passa gens desapercebut l’èmfasi amb què Marta Rovira i Oriol Junqueras claven estopa a En Comú Podem i la seva “impossible” proposta de fer un referèndum. Ja se sap, per allò de la fuga de vots i les enquestes favorables que il·luminen el camí dels de Pablo Iglesias. “No sé si serem companys de pis però si ho som farem una sitcom que tindrà més èxit que Plats bruts ”, diu Santi Vidal quan presenta Rufián.
Quan puja a l’escenari, el cap de cartell clava un crit que deixa tothom astorat. No fa gens per ell. S’ha autoanomenat el poeta del olivo, perquè té ancestres a Jaén -la terra de l’olivera- i a Granada -la pàtria de Lorca-, lloa que un cordovès com José Montilla arribés a president, menciona Marcelo, l’àngel de la guarda del ministre de l’Interior, i considera que Ciutadans és “dreta reaccionària però cool, que vesteix pantalons estrets i corbates fines”. S’adreça finalment als votants i els demana que el mirin als ulls: “ Silencio, brisa y cordura dan aliento a mi locura. Hay nieve, hay fuego, hay deseos allí donde me recreo ”.
