Rubén Juste: "La democràcia s'ha construït sobre el poder econòmic"
Escriptor i doctor en sociologia, l’any 2011 va començar la tesi doctoral sobre la història i les portes giratòries de l’Íbex-35, ara convertida en llibre, després d’una feinada ingent. Fins al 2003, les empreses del selectiu no publicaven qui formava part dels seus consells d’administració
BarcelonaRubén Juste (Toledo, 1985) és doctor en sociologia per la Universidad Complutense de Madrid. Publica Ibex 35, una historia herética del poder en España (Capitán Swing Libros), en què repassa la història del mercat de valors espanyol des de la seva creació l’any 1992 a mans del ministre socialista Carlos Solchaga fins a l’actualitat. Assegura que el poder a Espanya són les relacions singulars entre partits polítics, funcionaris i grans famílies adinerades.
Què en sabem de l’Íbex-35?
No gaire. El passat mes de març l’Associació de Periodistes d’Informació Econòmica (APIE) va demanar més transparència a l’Íbex-35, poder reunir-se una vegada a l’any amb els presidents de les empreses i que oferissin resultats detallats sobre aquestes empreses. Això denota que en aquest país, durant molt de temps, se’ls ha permès avançar a la seva sort i sense fiscalització.
Per què en sabem tan poc?
Per dos motius: perquè l’Íbex-35 neix de l’Estat i perquè està molt associat a grups de poder mediàtic, que tenen accionistes creuats entre si. És el cas, per exemple, de Prisa, Atresmedia i Mediaset.
Vostè diu en el llibre que el valor en borsa de les 35 empreses que formen l’Íbex equival al 50% del PIB espanyol...
Sí, la caiguda d’aquestes empreses podria influir en el conjunt de l’economia espanyola. Són massa grans per caure.
Explica en el llibre casos de portes giratòries amb exministres dels diferents governs...
El 2010, l’any de grans retallades, es va produir el gran transvasament de la cúpula dels dos grans partits, del PSOE i del PP, cap a l’Íbex-35, però de casos n’hi ha des de l’inici, és pràcticament un sistema.
Qui controla a qui?
La història tradicional de l’empresa espanyola -sobretot de la gran empresa- està molt lligada a l’Estat. L’exemple clar és Abengoa, de la família Benjumea. Quan neix Felipe Benjumea, expresident de la companyia, el seu tiet és governador del Banc d’Espanya, l’altre tiet havia sigut ministre d’Hisenda durant la dictadura de Primo de Rivera... Igual que manen en una empresa, manen a l’Estat. Un altre exemple és Villar Mir, que va ser vicepresident del govern franquista.
Vostè explica que des del 83 fins al 96 es van portar a terme 7,4 privatitzacions d’empreses a l’any. ¿Això explica la relació entre poder polític i econòmic?
El PSOE va heretar el model de la dictadura d’excessiva concentració de poder en poques mans, sense cap control públic. Quan fan la reconversió industrial, no la fan tenint en compte els interessos generals, sinó atenent als interessos de les grans famílies amb les quals un sector tenia moltes relacions.
¿Cada president del govern ha deixat la seva empremta a l’Íbex?
Sí, l’època de Felipe González reflecteix que la democràcia es va construir sobre les grans empreses, i això condiciona l’esdevenir democràtic i polític: a la vegada que l’Estat s’estava consolidant com un estat postindustrial, s’estaven consolidant les grans empreses perquè no existien. A l’Íbex avui encara perduren aquelles elits del PSOE, de fet, és el grup més nombrós.
I Aznar?
Aznar sabia que l’Estat era del Partit Socialista, les grans famílies que a través dels economistes i dels advocats de l’Estat mantenen una quota fixa. Alguns càrrecs en l’alta administració s’hereten de pares a fills. Va voler-ho canviar donant més poder a les grans constructores i posant presidents al seu gust, mentre privatitzava empreses. Va posar-hi amics: Juan Villalonga, Miguel Blesa, César Alierta, Alfonso Cortina...
Vostè diu en el llibre que hi va haver dues fases: “Una primera amb nomenaments d’amics afins en posicions estratègiques; la segona aglutinant a través de les caixes d’estalvis participacions a l’Íbex”...
Sí, en una primera fase pacta amb la burgesia catalana i basca, tant la investidura com el repartiment d’empreses públiques privatitzades; després de la majoria absoluta del 2000, comença el seu periple amb Blesa i les caixes d’estalvis aliades, que sustentaran el projecte de l’Íbex-35 del totxo. És l’època en què es passa de 20 grans constructors a 6, fusions i absorcions que es produeixen en molts casos amb crèdits de les caixes d’estalvis. Passa a ser més important Florentino Pérez que César Alierta. Eren amics molt generosos amb el PP, i el PP sabia recompensar-los.
En el llibre també es parla del “capitalisme de la casa Aznar, basat en la centralització al voltant de Génova”... Com s’articula?
Si s’analitzen les conclusions del congrés fundacional del PP del 1989, no sorprèn que el PP hagi arribat fins a aquest punt. D’allà va sorgir el nucli polític que avui està sota sospita i estan gairebé tots imputats. A més, es va donar plens poders per intervenir en les eleccions de tot el territori a tres persones del partit: el president, el secretari general i el tresorer. Era un indicador de la centralització de tot el projecte. Res es feia sense el consentiment d’aquestes persones. Potser per això no es va estirar del fil del cas de finançament il·legal del PP en els anys 90 (cas Naseiro) i potser per això tampoc s’estira del fil en el cas Gürtel.
Quin era el paper de Miguel Blesa?
Miguel Blesa era la peça fonamental. Era el cap de la màquina de fer diners que permetia que els amics d’Aznar es poguessin expandir, comprant altres empreses. Era el respirador artificial del PP, va estar en totes les operacions en què el requeria Aznar, ajudant en els fronts que s’obrien. Caja Madrid era una caixa solvent. Aznar i Blesa en van fer un feu per expandir-se arreu del poder econòmic. Això va suposar, per exemple, que el 2010 Caja Madrid fos l’accionista més important de l’Íbex-35, just abans de ser rescatada per l’Estat.
Per què es va donar tant de poder a les constructores?
Les constructores eren necessàries per substituir el vell estat industrial. Álvarez-Cascos va ser el Solchaga del PP, el cervell del nou marc econòmic d’Espanya, molt dependent del sector de la construcció. Les constructores van saber respondre a aquesta confiança finançant el PP. Després molts dels membres del partit han acabat treballant en aquestes empreses, és el cas, per exemple, de l’exministre d’Indústria d’Aznar Josep Piqué, que va ser conseller delegat d’OHL.
Quina empremta ha deixat Rajoy a l’Íbex-35?
Amb Guindos troba una altra manera de relacionar-se amb el poder econòmic: l’estranger. Amb el rescat bancari i la supervisió per part del Banc Central Europeu del sistema financer, acabem sent tutelats i això suposa que les grans famílies ja no tenen el poder fonamental per decidir quines polítiques es faran, sinó que depenen de centres de decisió que estan a l’estranger.
Així, Rajoy derrota el sistema?
Sense voler-ho, perquè no crec ni que fos buscat per ell. Derrota l’entramat tradicional que unia les grans famílies amb el poder polític que havien propiciat Aznar i González. Sense voler-ho acaba amb tot això i s’obren tota una sèrie de canals d’informació que permeten que, per exemple, ara mateix estiguem parlant d’aquests casos de corrupció.
Qui ho havia intentat abans va ser Mario Conde, que diu en el llibre que va voler combatre el sistema...
Sí, ell volia acabar amb aquesta relació de dependència entre l’Estat i el poder financer i que hi hagués un poder desagregat de les famílies.
Però no ho va aconseguir?
No, va acabar a la presó. És la història del poder econòmic a Espanya. Tothom fa el mateix, és a dir, finança polítics, paga quotes, però només alguns sobreviuen.
¿Ell no va sobreviure perquè no formava part d’aquestes famílies adinerades?
Esclar, la història del cognom és molt important. El seu cognom no tenia història i això el feia temible en aquest grup. Ell era un advocat de l’Estat, però no deixava de ser algú de Tuy (Pontevedra) que, a més, es creia millor que els altres. Aquestes famílies estan acostumades a manejar el país i això els fa tenir uns llaços molt comuns entre ells i tenen una visió a llarg termini. Ells no són aquí per passar cinc anys i enriquir-se, són aquí per mantenir-s’hi en el temps.
D’altres sobreviuen?
En qualsevol altre país molts empresaris de l’Íbex-35 haurien passat pels jutjats. Des de Villar Mir a Florentino Pérez, presidents de grans empreses que sempre estan orbitant al voltant de grans casos de corrupció però que mai acaben de donar comptes ni d’asseure’s al banc dels acusats.
Per què?
Per la seva capacitat d’influència a l’Estat... Això és el que fa singular el nostre poder econòmic. No ret comptes davant la població ni davant la justícia. La construcció de la democràcia es va fer sobre el poder econòmic.