El nostre Maquiavel amb sabatilles
Periodista“El que inclina Gramsci cap a Maquiavel és el seu realisme polític, pensament del florentí que ens condueix no a treballar amb pedantesques disquisicions de principis sinó a intentar consagrar una posició crítica i unitària amb voluntat col·lectiva i nacional, sota principis d’una ciència independent. Això constitueix per a Gramsci un motiu per consagrar el florentí com el polític veritable”, assenyala Afshin S. Irani Cereceda, professor de la Universitat de Xile, en el seu treball Il Condottiero: Gramsci, Maquiavelo, la sociedad civil y el príncipe moderno. Vaig conèixer Alfredo Pérez Rubalcaba, el nostre Maquiavel, el 1986 quan era secretari general d’Educació, un dels primers càrrecs polítics que l’impulsarien fins a la categoria d’estrella del PSOE. Va ser en una roda de premsa magistral a la qual vaig assistir com a redactor en cap del diari La Vanguardia a Madrid.
I ens hem tractat des de llavors, tant des del cim del seu poder com en la seva càtedra de química de la Universidad Complutense de Madrid. Repasso la nostra àmplia correspondència per WhatsApp i veig una cita del 5 de febrer del 2018. Alfredo acaba d’ingressar, fa potser uns quants mesos, al comitè editorial del grup Prisa. Tot i que és amic de Juan Luis Cebrián, aleshores president del grup, vol saber més coses. La trobada té lloc després de classe a la cafeteria de la Casa do Brasil. Vol conèixer el meu punt de vista sobre Prisa i sobre El País. Li dono algunes pistes. Em mira sorprès. Hi ha algunes coses que no entén. I passem a un tema que l’apassiona. “Parlem del que tu coneixes bé i jo d’aquella manera”, diu. “A què et refereixes?”, li responc. “A la justícia”, afirma. Tenim una llarga conversa. Els seus ullets brillen. Sembla el doctor Watson preguntant a Sherlock. Li dic que una companya del meu fill al Col·legi Ramiro de Maeztu és alumna seva. Li explico que vol ser farmacèutica i que pensa que és el “millor professor” que ha tingut. Això l’emociona.
Repasso alguns dels seus comentaris al WhatsApp. Mai fa cap pas en fals. Tractem el meu comentari a El País sobre el llibre de Luis de Guindos España amenazada i ell apunta un detall. Allà on jo assenyalo que el llavors ministre va sol·licitar a l’FMI fer públics en el seu comunicat del 25 d’abril del 2012 els conceptes que assenyalen Bankia, l’Alfredo precisa una mica més: “Ara et llegeixo allò de Guindos. A Valeriano [Gómez, exministre, portaveu d’Economia del PSOE al Congrés i molt pròxim a Rubalcaba] li va explicar que el paràgraf de la nota de l’FMI l’havia posat ell”.
Però el maquiavel·lisme que li atribueixen aquells que han denunciat els qui com Rajoy van voler posar-lo a la presó (operació Faisán) és una fantasia. Segons aquest maquiavel·lisme, l’Alfredo era el cuiner, molt abans d’arribar al ministeri de l’Interior, que era a totes les salses. I no és veritat. Era el polític que menys vicis dels professionals del poder tenia. Aquest era per a mi l’Alfredo.
