Rivera impulsa la negociació deixant de banda el veto a Rajoy

MadridMariano Rajoy va despenjar ahir el telèfon per començar a buscar els vots necessaris per ser investit president del govern. El cap de l’executiu en funcions, que no tenia actes públics, va estar reunit a la Moncloa amb els seus col·laboradors per perfilar la seva estratègia, que passa per una negociació en dues fases: una primera fins al 19 de juliol per estovar el PSOE amb la negociació del marc general i les meses del Congrés i el Senat, i una segona fase fins a finals de juliol o principis d’agost per intentar un govern amb ampli suport o, com a mínim, ser investit i sobreviure després amb pactes puntuals. De moment va parlar amb el president de les Canàries, el regionalista Fernando Clavijo. Dimarts el veurà a la Moncloa per assegurar-se el vot de l’única diputada de Coalició Canària. Amb ells no hauria de tenir problemes. Tampoc per posar-se d’acord en les grans línies amb Ciutadans. Ahir el número tres de la formació i diputat per Barcelona, José Manuel Villegas, va confirmar que el seu no a investir Rajoy no serà un impediment per negociar amb el PP. El veto dels liberals s’estova, de la mateixa manera que el PSOE matisa posicions i el PNB s’obre a parlar. Hi ha, però, molta feina per fer encara.

Villegas va explicar que ells no volen votar Rajoy de president però que ara la prioritat és parlar amb el PP i el PSOE (Albert Rivera ja va intentar dilluns al vespre, sense èxit, constituir una mesa a tres) perquè és necessari que els socialistes també estiguin implicats en l’operació. Per als liberals això últim és, de fet, vital perquè amb ells no n’hi ha prou i volen responsabilitats compartides. Pretenen el PSOE per una qüestió numèrica (amb els seus 85 escons n’hi hauria prou) i perquè són la garantia per poder fer grans reformes estables en el temps.

Villegas va explicar que volen un govern “regenerador” i, per tant, sense Rajoy. Però no en faran, per ara, casus belli. No toca, va dir, parlar “de noms” sinó de polítiques. Si el PP s’enroca i Rajoy es manté ferm i no plega, C’s descarta formar part del govern. Això no vol dir, va admetre, que no arribin a “acords puntuals” amb els conservadors. El partit fins i tot va suggerir introduir en la negociació una qüestió de confiança a Rajoy al cap de dos anys. Ho va fer Juan Carlos Girauta, ràpidament corregit per Villegas.

La clau de fer repetir Patxi López

Les qüestions de fons inclouen negociar el full de ruta de la legislatura i també la mesa del Congrés. A aquest últim assumpte el PP li dóna rellevància perquè opina que cedint representació pot estovar el PSOE, que vol que Patxi López repeteixi com a president del Congrés. L’esquema de l’anterior legislatura (president socialista i majoria PP-C’s a la mesa) es podria repetir.

Més enllà d’això hi ha la concreció de l’oferta de reforma constitucional o la derogació de lleis emblemàtiques del PP, com la reforma laboral i la llei mordassa. I també el relleu de noms polèmics de l’executiu, com el titular de l’Interior, Jorge Fernández Díaz. El PP vol vincular la negociació de les meses i el pacte d’investidura als pressupostos. Abans de convocar el 20-D Rajoy va aprovar els pressupostos del 2016 amb la queixa unànime de l’oposició, que considerava un frau hipotecar el govern que vingués. Podria prorrogar-los el 2017, però no vol, segons la vicesecretària dels conservadors, Andrea Levy. Els populars són partidaris d’una negociació “amb molts elements” per tenir més marge. Rajoy ja va deixar dit que, malgrat que van aconseguir 137 diputats, no són suficients per “imposar” el seu programa i haurien de fer cessions. Un llenguatge que no havia utilitzat després del 20-D.

Els populars estan encara queixosos dels vetos (ahir Rafael Hernando i Javier Arenas van ser els protagonistes del lament) però són moderadament optimistes perquè les alternatives -un govern PSOE-Podem amb suports puntuals sobiranistes o una entesa PSOE-Podem-C’s- no donen senyals de vida.

A la seu del PSOE hi ha calma. La setmana que ve, a mesura que s’acosti el comitè federal i un cop Rajoy citi Sánchez a la Moncloa, l’ambient s’escalfarà. Ningú impulsa l’alternativa, malgrat tot. Els barons han sigut clars i ràpids a dir que cal anar a l’oposició, i la direcció, amb el silent Sánchez al capdavant, no els planta cara. Van assumint que s’haurà de buscar alguna solució perquè es deixi governar el PP i s’evitin noves eleccions. Aguanten les cartes perquè els dóna força negociadora. Tenen clar que l’abstenció no li pot sortir barata al PP: derogar la reforma laboral i un pla de xoc per reduir l’atur entre els més grans de cinquanta anys són peticions que ja tenen clares. En vindran més.

Gran coalició no. Abstenció...

Ahir Susana Díaz va dir que sempre estarà “en contra de la gran coalició”. Però no compartir govern amb el PP no implica, lògicament, barrar-li el pas. I mentre Miquel Iceta demanava la caiguda de Fernández Díaz -preu assequible per a Rajoy- qui obria la caixa dels trons era l’extremeny Guillermo Fernández Vara. Dilluns ja va dir que el PSOE s’hi ha de posar bé. A Ferraz li van tocar el crostó, però ahir hi va tornar afirmant que el PSOE podia fer “una mínima abstenció d’última hora” protagonitzada només pels diputats estrictament necessaris per investir Rajoy. A Fernández Vara el PP ja el va ajudar fa tres mesos a aprovar el pressupost regional.

Podem pregunta a les bases què els va fallar el 26-J

Res de nuclis dirigents restringits o assessors externs. Podem ha volgut preguntar a les seves bases què va fallar el 26-J perquè la suma entre la formació de Pablo Iglesias i IU obtingués un milió de vots menys que el 20-D. Aquests dies els seus dirigents, dividits sobre l’estratègia seguida, es preocupen de preguntar-se pels errors més que no pas d’intentar bastir una alternativa al PP que cada cop és més lluny. Entre els motius que, en el qüestionari enviat ahir, exposen a la militància per explicar l’abstenció, hi ha el rebuig al pacte amb IU, l’estratègia de la por a la victòria d’Iglesias seguida pel PP, les conseqüències del Brexit l’últim dia de la campanya i les relacions de la direcció de Podem amb el govern de Veneçuela, l’argument recurrent dels seus rivals per desqualificar-los.