Els riscos de les eleccions i l’influx del post-Procés

MadridHi ha unes quantes constants en els quatre anys d’inestabilitat política a Espanya. Quatre anys en què l’Estat ha encadenat tres eleccions -dues de les quals anticipades-, una moció de censura, canvis de lideratge als grans partits i l’entrada de noves formacions al Congrés. Quatre anys que amenacen amb allargar-se arran de la possibilitat creixent que la investidura de Pedro Sánchez prevista per a finals de mes sigui fallida i que el president espanyol en funcions prefereixi jugar-se-la a les urnes que no pas obrir el seu govern a ministres d’Unides Podem. Una d’aquestes constants, potser la més present, és Catalunya. L’aspiració de sobirania d’una part dels catalans, el principal problema irresolt d’Espanya, torna amb força com a factor desestabilitzador de la política estatal.

El president espanyol va dir aquesta setmana en una entrevista televisiva que no podia permetre l’entrada de ministres liles perquè la visió que tenien sobre la “crisi catalana” era tan diferent que generaria distorsions insuportables al consell de ministres. Pot sonar a excusa o a element de pressió, però la reflexió fa setmanes que plana en els cercles socialistes. La defensa de Podem del referèndum acordat i l’actitud crítica amb l’empresonament dels líders catalans o amb l’aplicació del 155 creen una divisòria difícil de menystenir. Per això Pablo Iglesias intenta que no es noti i promet lleialtat en aquesta qüestió als socialistes, eliminant fins i tot del plec de peticions el referèndum de bon començament.

Tot i els riscos que comporta, Sánchez prefereix jugar-se el futur en unes eleccions que no pas cedir respecte a Catalunya. Malgrat que les enquestes diuen que podria millorar el resultat, posaria en qüestió el principal actiu del 28 d’abril: la falta d’una majoria alternativa a ell. Caldria veure quin impacte tindria en la participació dels votants d’esquerres que els tornin a cridar a les urnes quan havia calat el missatge que ja s’havia evitat l’extrema dreta, amb un govern progressista possible. Però abans inestabilitat que qüestionar la unitat d’Espanya.

El fenomen no és nou. La qüestió catalana ja va ser al darrere de la caiguda de Mariano Rajoy, amb els partits independentistes donant suport a la moció de censura de Pedro Sánchez sense demanar res a canvi per fugir de l’actitud repressiva de l’anterior executiu. També era al darrere de la crisi de lideratge del PP, amb sectors qüestionant el líder espanyol per la seva suposada tebior i que va causar, entre més factors, l’ascens d’un partit ultra, Vox, que avui seu als escons del Congrés. I rere l’ascens de Ciutadans, que ha fet de la qüestió el seu principal argument de combat al PP, gràcies a la preeminència entre l’unionisme a Catalunya. L’encaix de les aspiracions de sobirania de bona part dels catalans, doncs, ha generat un trasbals en la política espanyola que torna a amenaçar l’estabilitat. Però els líders polítics espanyols són incapaços de posar fil a l’agulla i continuen sense afrontar aquest desafiament, sense buscar solucions polítiques i deixant la qüestió irresolta. Es condemnen a si mateixos a allargar l’agonia.

En aquest context han arribat els moviments d’ERC tornant a la pantalla del referèndum pactat amb una llei de claredat que pretenia oferir un pont a Sánchez. Però el president espanyol en funcions no el vol creuar. Va explicitar un sonor no a la proposta minuts després que es produís, a través de Josep Borrell, el seu ariet antiindependentista, conscient que la qüestió catalana és el principal factor de desgast que fan servir els seus rivals a la dreta. I no només això, sinó que a més va deixar clar que volia aïllar els independentistes en la governabilitat espanyola: un cordó sanitari als diputats d’ERC i JxCat al Congrés, com si aïllant els representants polítics s’acabés el problema. La història recent ens demostra que no. Que fins que Espanya no encari la qüestió estarà condemnada a la ingovernabilitat.