MadridDurant un llarg període va ser una constant l'experiència dels pactes amb forces polítiques perifèriques per fer possible la investidura d'un president del govern espanyol. Gairebé es donava per fet. Quan el PSOE, o el PP, segons els casos, no tenien un nombre suficient de parlamentaris per assegurar l'elecció del seu líder, recorrien als eventuals socis –en especial els nacionalistes catalans i bascos–, i podia costar més o menys, però la cosa tirava endavant. En teoria, ara podria passar el mateix. Però hi ha una gran diferència entre l'Espanya de fa dues o tres dècades i l'actual. En el passat també hi havia crispació, però en aquests moments les dificultats per les operacions d'entesa són més profundes, perquè el que domina l'evolució del sistema és la seva marxa cap a la radicalitat. I caldrà veure fins a quin punt els maximalismes impedeixen, o només compliquen, l'acostament de posicions.
En principi, crec que el pacte es farà, i que és molt probable que el líder socialista, Pedro Sánchez, pugui comptar amb una segona legislatura al capdavant del govern. Però no tant per lliure elecció dels aliats de la primera etapa de la coalició entre el PSOE i Podem com per imposició de les circumstàncies. Només cal veure quins són els acords que estan tancant el PP i Vox en els àmbits municipal i autonòmic. L'últim, el signat a l'Aragó, pretén entre altres coses acabar amb la “ideologia” a les aules mitjançant la inspecció educativa. Després llegirem que a les escoles de Catalunya funciona una mena de policia lingüística, però de moment el que veiem és que el programa comú del PP i Vox inclou a l'Aragó el control de l'ensenyament per evitar la contaminació ideològica, expressió que sona tan arriscada com quan apareix la de concepte jurídic indeterminat.
Aquest és tan sols un exemple, però serveix per entendre fins a quin punt Vox està aconseguint portar el PP a acceptar plantejaments indicatius d'evolució cap a la radicalitat. Aquesta constatació fa més comprensible encara per què una part de l'electorat ha donat suport als socialistes –i potser un altre segment a Sumar–, sobretot per evitar que la dreta, en les seves dues versions –moderada i extrema–, arribés al poder i tractés d'imposar un programa de control social regressiu i potencialment atemptatori per als drets fonamentals. Moltes de les persones que hagin actuat mogudes per aquest temor es preguntaran, un cop salvat el primer cop, què cal fer ara.
La Constitució com a garantia
El meu criteri és que allò que es faci no hauria de tenir com a objectiu la negació o el desbordament del marc constitucional. Em sembla el més sensat tant per raons de realisme com d'oportunitat. La Constitució té poques barreres infranquejables i és una garantia, també per a Catalunya. Amb el text vigent s'han pogut aconseguir grans avenços en l'autogovern, especialment en els moments que oferien les negociacions per a la investidura del president del govern espanyol, fos Felipe González o José María Aznar. Es tracta de saber aprofitar l'ocasió, que ara es presenta corregida i augmentada.
