MadridDe vegades la vida política s'assembla als circuits i a les carreres de Fórmula 1. Tot passa a una gran velocitat, en un recorregut amb revolts situats estratègicament que representen, al mateix temps, oportunitats i riscos. Tots confiem en les habilitats dels participants en la cursa, però de tant en tant algú perd el control en un avançament massa tancat i acaba provocant un xoc massiu que pot ser de dimensions catastròfiques. I encara que ningú en resulti greument lesionat, la imatge subsegüent sol ser ridícula: els pilots sortint del seu cotxe abonyegat i fumejant mentre es treuen el casc i el tiren per terra amb ràbia. En aquesta mena de seqüències he pensat aquests dies de votacions al Congrés, en una coincidència relativament nova d'interessos entre el PP, Vox i Junts que farà que es deixin d'aplicar –s’ha de creure que temporalment– importants mesures de caràcter social.
La més important d’aquestes mesures, per l’elevat nombre de perjudicats, és la relativa a les pensions, que d’entrada, al febrer, faran marxa enrere i deixaran d'incorporar el seu augment anual. És lògic que en una cursa tots els participants es vulguin lluir i, si pot ser, arribar els primers. Però em costa més d'entendre els avantatges de la patinada general, si a més hi ha risc d'acabar tots incrustats a les tribunes del públic. Això és el que ha passat al Congrés, en què el desig de barrar el pas al govern ha donat lloc a un accident múltiple en el qual els més perjudicats són els administrats en general, i més específicament els beneficiaris de les prestacions que –en l'àmbit del transport, per exemple– deixen d'estar en vigor transitòriament, pel temps que sigui.
Em costa d'entendre el gest de satisfacció posterior a les votacions d’alguns dels pilots o portaveus participants en l'accidentada sessió parlamentària. No sé ben bé quin és l'avantatge o el rèdit que es pot treure de dificultar una acció de govern que té com a beneficiaris milions de ciutadans que no han de pagar els plats trencats de les baralles polítiques. No veig clar quin és el guany d'aquesta mena de maniobres. Em recorda aquella escena del gènere de la comèdia que consisteix en estampar un pastís a la cara d'algun altre participant. Això dona vots? N'esteu segurs? Anar al Congrés amb un carregament de piules i petards per fer descarrilar un decret no és, en realitat, una gran victòria. Fer la traveta al govern, tenint en compte que actualment no hi ha els números per impulsar accions més contundents, comporta un reconeixement de les limitacions de l’operació.
De la mateixa manera, l’episodi ha suposat un forçament del llenguatge i un ús inadequat de certs conceptes, sobretot en el context en què ens trobem. Dir que el govern, o el PP, han tractat els pensionistes com a escuts humans o com a ostatges ens fa recuperar imatges molt més cruels que, per fortuna, no tenen res a veure amb la batalla al voltant d'un decret i d'unes polítiques sobre les quals poden existir diferències ideològiques legítimes. El problema és que aquestes discrepàncies s'haurien d'haver tractat per altres vies. D'entrada, el govern hauria de reduir, si no evitar, la pràctica dels decrets òmnibus, en què els drets dels pensionistes puguin ajuntar-se, per exemple, amb el traspàs al PNB d'un palau situat a París, un edifici que ja va pertànyer a aquest partit en el passat. Però tampoc té sentit reaccionar forçant una seqüència de l'estil de la que protagonitza James Dean a la pel·lícula de Nicholas Ray Rebel sense causa. En definitiva, no és cap solució deixar passar el temps, a veure qui es desgasta més per la reacció social al bloqueig del decret que impedeix consolidar l'augment de les pensions. Estem en una fase d'apoteosi de les estratègies polítiques que pot cansar molts ciutadans. El càlcul no hauria de ser mai com puc fer que s'estimbi l'adversari, encara que per aconseguir-ho s'hagi de desprotegir els ciutadans o posar en risc l'interès general.
Les contradiccions
En tot cas, no hauria de passar gaire temps per trobar una solució al problema. El govern no vol presses, però li convé no caure en contradiccions. Si com diu Pedro Sánchez la frenada del decret provoca “dolor social”, s'haurien d'intentar pal·liar els efectes de la trompada general al circuit del Congrés. Ara bé, que ningú passi de l'apoteosi de les estratègies al mer tacticisme. Tindria gràcia que els pròxims dies es produís una cursa per veure quin grup registra primer al Parlament una proposta per salvar les pensions i les ajudes al transport, i que el govern es limiti a mirar-s'ho de lluny. És probable que d’aquest episodi ningú en surti del tot indemne. Malgrat que, coneixent el gust de Pedro Sánchez pels desafiaments, no descarto que el suposat accident parlamentari hagi estat afavorit pel mateix govern. L'aposta era temptadora. Consistia en provocar la col·lisió.
Per a Junts, el dilema era tornar a ser comprensius i tous amb el govern o coincidir amb el PP i amb Vox, que ara per ara no és precisament la companyia més desitjada pels independentistes. Per a Feijóo, la negativa al decret també suposava un risc: tornar a donar la imatge de buscar com fos una derrota de la coalició governant –del PSOE i Sumar–, forçant les coses fins a l'extrem, com va passar en les maniobres –llavors fracassades– contra la reforma laboral. Torno aquí a la teoria de la trompada col·lectiva al circuit. Ara tots estan intentant recuperar la verticalitat i traient-se la pols de sobre ajudats per les assistències, però vull veure les enquestes que imagino que no tardarà a fer el Centre d'Investigacions Sociològiques (CIS) sobre com queda el panorama després d’aquesta batalla. Sobretot tenint en compte que Sánchez jugava amb l'avantatge de saber que els sindicats donarien suport al govern. Amb aquest decret l'esquerra pot tornar a aparèixer i fer soroll al carrer.
En definitiva, comprenc les queixes de Míriam Nogueras sobre incompliments i falta de voluntat negociadora del govern, però la resposta ha implicat córrer un risc elevat. No em costa imaginar la satisfacció d'un Salvador Illa que s'anota un punt amb la tornada a casa del Sabadell, mentre Puigdemont continua esperant l'amnistia a Waterloo i Junqueras rumia sobre que difícil és trobar l'equilibri entre exigir i col·laborar amb l'esquerra espanyola.
