A qui voten els jubilats? El risc de fer enfadar el botí electoral més preuat
BarcelonaFranklin Roosevelt, president dels Estats Units del 1933 al 1945, s'enorgullia sovint d’haver implementat l’estat del benestar. "No podem protegir el cent per cent de la població del cent per cent de riscos de la vida, però els podem donar certa protecció quan perdin la feina o quan es facin vells", diuen les paraules inicials de la llei que consagrava la seguretat social. Anys després, vist l’impacte positiu que va tenir la legislació en la vida de molts americans, Roosevelt va exclamar: "No hi haurà cap maleït polític que s’atreveixi a tocar el meu programa de la seguretat social".
En efecte, el sistema de pensions, sigui als Estats Units o a bona part dels països europeus, constitueix un pilar fonamental de l’estat i, encara que sovint no sigui en primera plana mediàtica, un dels pilars essencials de la política. En el nostre entorn, el Pacte de Toledo, aprovat pel Congrés dels Diputats el 1995, regula l’actual sistema de pensions espanyol. Aprovat per majoria àmplia, l’objectiu del Pacte és també aïllar les pensions del debat polític. Però no sempre és possible. La picabaralla política d’aquesta setmana al voltant del decret òmnibus del govern espanyol ha tornat a posar de manifest que, com deia Roosevelt, ningú s’atrevirà a canviar gairebé res del sistema de jubilació, la qual cosa és el mateix que dir que els polítics, per convicció o no, prefereixen mantenir l’statu quo. Com s’ha vist en el cas del PP i de Junts, que tot i el no inicial han acabat donant suport a la llei, la idea predominant és que als jubilats és millor no fer-los enfadar.
Amb tot, des del 2008 els majors de 65 anys són els únics que han millorat el seu poder adquisitiu (vora un 6,5%, segons dades de l’INE). La revalorització de les pensions és generalment superior a la dels treballadors públics (per exemple, 3,8% versus un 2% el 2024). Cert és que sovint perden poder adquisitiu i el seu sou no s’actualitza amb la inflació, però la distància és encara més gran per la resta de la massa laboral. Des del 2012 els jubilats superen en renda gairebé totes les franges de treballadors: la seva renda mitjana neta és un 26% superior a la dels joves d’entre 16 i 29 anys.
Per què? De motius n’hi ha diversos, però un de prominent és que els jubilats constitueixen un botí electoral d’allò més llaminer. Com a mínim, per dos motius de pes. En primer lloc, es tracta d’un elector quantitativament molt nombrós (8,8 milions de votants). Les persones nascudes entre 1958 i 1977, l’anomenada generació baby boom, és avui en dia majoria, amb un pes demogràfic molt més rellevant que qualsevol altra generació. Els i les boomers s’estan progressivament jubilant.
En segon lloc, els jubilats o aquells que estan a punt d’entrar-hi acostumen a votar més i solen tenir un grau de lleialtat electoral molt més elevat. Sobretot en comparació a les cohorts més joves d’edat, les persones en edat de jubilació mostren una constància participativa remarcable. Per exemple, la seva participació fàcilment puja del 70% en les eleccions generals. A més, en el nostre context molts jubilats porten una motxilla cultural a l’esquena que els fa atorgar al fet de participar una importància especial i, per tant, són més fàcils de mobilitzar. Al cap i a la fi, molts es van socialitzar políticament en la Transició i, per tant, veuen el fet de votar com un deure cívic que cal complir degudament.
Cert és que parlar dels jubilats, assumint que és un cos homogeni d’electors, és una simplificació. Tanmateix, l’evolució electoral ens mostra que el PSOE n’és el principal beneficiat; un sector a qui li deu bona part del seu poder a les urnes. Ara bé, el PP no ha aconseguit governar encara sense que els jubilats li fessin costat.
El cas català
Al nostre país el patró electoral dels jubilats és semblant a la resta de l’Estat, tot i que hi ha alguns matisos. Tradicionalment ha estat un elector més de dretes i espanyolista que la resta de la població. Ara bé, la CiU de Jordi Pujol hi solia tenir un nínxol electoral important, patró que Junts per Catalunya ha heretat, però ni de bon tros com era en el passat. En els últims anys, a cavall dels esdeveniments polítics i el reemplaçament generacional, observem com el jubilat català cada cop es comporta electoralment més semblant que el de la resta de l’Estat. Hi ha, però, un matís important: el vot al PSC entre els jubilats catalans és semblant al que té el PSOE entre els jubilats a la resta de l’Estat. En el cas del PSC, però, això té més mèrit, tenint en compte que a Catalunya hi ha molts més partits competitius i el vot està més repartit.
El gràfic curiós de la setmana
On han estudiat les elits?
Que les elits polítiques i econòmiques solen regentar els mateixos cercles de socialització i poder és un fet sabut des de l’antiguitat. Però les seves connexions, formals i informals, no només es poden forjar en determinats esdeveniments (pensin per exemple en la nòmina de càrrecs que visiten la tribuna del Bernabéu), sinó que probablement començen força abans. La universitat, a més de ser un espai de coneixement, ho és també de (re)producció d’espais de poder. Una intuïció a la qual un article acadèmic recent hi ha intentat posar xifres, identificant on han estudiat 4829 persones que formen part de l’elit actual d’arreu del món. La Universitat Harvard (EUA) guanya per golejada, seguida de les d’Oxford i Cambridge (Regne Unit). La primera espanyola es troba a la posició 36 (la Complutense de Madrid) i la primera catalana en posició 78: la Universitat de Barcelona.
