La retirada d'Alfonso Guerra: el ribotaire sevillà de l’Estatut ja en té prou

MadridDifícilment s’entén la Transició i la reforma de l’Estatut de fa deu anys, sota els governs de Pasqual Maragall i José Luis Rodríguez Zapatero, sense Alfonso Guerra González (Sevilla, 1940), l’únic diputat al Congrés que ha conservat l’escó ininterrompudament des de les primeres eleccions després del franquisme, les del 15 de juny del 1977. Ahir, 37 anys després, va anunciar que deixarà aviat l’escó i no es presentarà més per Sevilla. El temps tot ho gasta. I aquell jove prim (li deien el canijo ), amb els cabells llargs, verb irònic, precís i mordaç, que abans d’entrar al Congrés per la porta de Fernanflor treia el cap porugament per la cantonada de Zorrilla per assegurar-se que no hi havia aparcat el cavall de Pavia, no ha sigut l’excepció.

En acabar la tramitació del pressupost del 2015 en la comissió corresponent, que ell presideix, va acomiadar-se dient que era “l’últim pressupost” i l’últim debat per a ell. Després va comentar que era hora de jubilar-se i que amb 50 anys de cotitzar a la Seguretat Social ja n’hi ha prou i que, per desgràcia, cap jove que comenci a treballar podrà dir el mateix.

L’anunci de Guerra es produeix a les portes del 9-N, que forma part d’un procés que enllaça amb l’últim servei del jubilable a Espanya, simbolitzat i resumit en la seva famosa frase sobre la ribotada a l’Estatut: “Hem passat el ribot a l’Estatut”, va dir ufanós l’abril del 2006 davant centenars de joves a Barakaldo (Biscaia). “No es pot passar per sobre de la Constitució”, va afegir en referència a l’Estatut i al pla Ibarretxe. Guerra era llavors president de la comissió constitucional i va contribuir a treure les castanyes del foc a Zapatero, a qui va ajudar a ser secretari general del PSOE el 2000 mogut per l’ànim de barrar el pas a José Bono, a qui defensaven els antics renovadors i l’aparell.

L’estultícia i ambició de Zapatero li van fer prometre que respectaria el projecte del Parlament, però Madrid va interpretar que l’Estatut de màxims desbordava la Constitució i Guerra va contribuir a una tasca completada anys després pel TC. Del que llavors es va sembrar ara en veiem els fruits.

En alguna conversa, Txiki Benegas, encara diputat i guerrista de primera hora, havia conclòs que l’estultícia de Zapatero no era gens fingida. Es va creure que l’Estatut era l’estratègia i no la tàctica per desallotjar el PP del poder el 2004. I la reparació de l’avaria, si pot dir-se així, li va tocar al “company Alfonso”. Ni ell ni Fernando Abril Martorell, de la UCD, són pares de la Constitució, però no hi va haver cap pas decisiu en la redacció del text encara vigent que no supervisessin personalment ells dos i Santiago Carrillo del PCE. Per AP, Manuel Fraga en tenia prou consultant-se a si mateix i va rebutjar amb el furibund “Espanya es trenca” i els seus set vots l’autonomia de les nacionalitats i regions.

Guerra ha escrit tres fantàstics volums de memòries amb els suggerents títols Cuando el tiempo nos alcanza (Espasa, 2005), Dejando atrás los vientos (Espasa, 2009) i Una página difícil de arrancar (Planeta 2013), en què explica les seves vicissituds, des de la decisió de sotmetre a votació si monarquia o república en la ponència constitucional fins a la seva dimissió com a vicepresident del govern de Felipe González el 1991 per l’escàndol del despatx oficial de tràfic d’influències del seu germà Juan. Amb la seva ironia va contribuir a amenitzar la política.

Les seves burles i caricatures als mítings encara perduren: Adolfo Suárez era el “tafur del Mississipí”, José Pedro Pérez Llorca la “guineu platejada”, Zapatero va ser “Bambi”, Loyola de Palacio la “monja alferes” i Mariano Rajoy un “ mariposón ”. L’ara president es va enfadar i Guerra va aclarir: “És que va de flor en flor”. La retirada del número dos del PSOE amb González -un duet que recorda Pablo Iglesias i Juan Carlos Monedero de Podem- és la fi d’una època de la qual molts es resisteixen a separar-se.