Els resultats ho diran

Hi ha una cosa molt popperiana en això dels processos electorals: són les urnes les que falsegen, no només el que diuen les enquestes, sinó l’encert de les estratègies. En aquesta campanya, com abans en les eleccions andaluses, la dreta espanyola ha escollit Catalunya com a centre del debat. A les propostes de la dreta hi respon-alguns cops amb penes i treballs, d’altres mirant d’evitar el contagi- l’esquerra. I també l’independentisme.

Catalunya no es pot amagar, però una altra cosa és que sigui la clau de volta d’aquests comicis. La dreta espanyola va veure fa força temps que la crispació catalana ajuda als seus propòsits i va decidir inundar la resta de l’Estat de material inflamable. No hi ha dubte que no ho fa per ajudar en la solució del conflicte: radicalitzar com ho fa ressuscita els pitjors instints preconstitucionals i integristes d’una idea d’Espanya antiga i rància.

Paradoxalment, han despertat la bèstia, el seu malson, avui revestit d’extrema dreta explícita, i ho dic així perquè no és que no existís abans, sinó que estava arraconada al mateix PP, que amb la crisi d’identitat que ha tingut ha fet que la seva facció extrema s’emancipi.

La crispació està enaltint l’Espanya més carpetovetònica, però les enquestes ja avancen que la primera conseqüència serà la pràctica exclusió del PP, almenys, de Catalunya i el País Basc. Això, greu, posa de manifest que el seu projecte és sense Catalunya o, com a mínim, perdre-ho tot a Catalunya per guanyar alguna cosa sobretot a les Castelles. D’aquí la seva irresponsabilitat d’estat i curtesa de mires històrica. Tot va començar amb Ciutadans -a Catalunya es recorda bé els seus orígens-. Sense cap altre discurs a Espanya que el català, el salt a Madrid els va sortir bé, però alhora han desencaixat totes les peces del trencaclosques de dretes, abans resolt en el PP.

Ara les coses poden canviar, tot i que l’estratègia de la dreta -com hem pogut comprovar en aquest inici de campanya amb la irrupció de José María Aznar a Barcelona (sí, el del Majestic, el que parlava català en la intimitat)- segueixi agitant el vot espanyol, gesticulant, crispant. A Espanya, Catalunya cansa. També preocupa, per descomptat, però ja és més que res un detonador per a les passions patriòtiques de la contagiosa extrema dreta.

A les enquestes i al carrer ja no els afecta tant. Preocupen les coses de menjar, les llibertats -i la seva pèrdua-, la involució a temps predemocràtics, el salari mínim, l’atur, les pensions, l’avortament i l’eutanàsia -a favor o en contra.

L’exageració hiperactuada de les dretes contra el candidat socialista resulta ja no només increïble, sinó fins i tot ridícula. Tot i això, és cert que provoca alhora reaccions sobreactuades com a resposta. Les dretes es passen de frenada, i Catalunya ja només apareix en l’imaginari catastròfic que alimenta l’extrema dreta. Hi ha una certa esperança en el retrobament, però això s’haurà de deixar per a l’endemà, amb el concurs imprescindible de l’independentisme més sensat. Amb permís de Popper, per descomptat.