El PSOE s’imposa i mira cap a l’esquerra
Sánchez recupera una posició de domini al Congrés, perduda de manera contundent per l’arribada de Podem, en un cambra més dividida que mai
MadridPedro Sánchez va apostar-ho tot a la possibilitat que la sobreactuació de la dreta per les seves presumptes cessions als independentistes no fos el vector que mogués els electors. Va convocar eleccions anticipades enmig de la crisi del relator, que va excitar els tres partits de dretes, que amenaçaven d'expulsar-lo de la Moncloa i estaven immersos en una competició per veure qui era més dur contra ell, en una estratègia coronada amb la foto de Pablo Casado, Albert Rivera i Santiago Abascal a la plaça Colón. Va encertar. Aquella imatge, que resumia l’amenaça de l’entrada de la ultradreta al govern espanyol, va acabar per mobilitzar massivament els votants progressistes, escaldats després del pacte a Andalusia dels tres partits, que ahir li van donar una victòria rotunda en les eleccions generals espanyoles.
El PSOE va recuperar una posició de domini al Congrés perduda de manera contundent per l’arribada de Podem, en un cambra més dividida que mai. La distància entre els escons socialistes (123) i els del PP (66) va atorgar a Sánchez una victòria sense pal·liatius, indiscutible. Però no només això, sinó que el bloc de les tres dretes es va quedar molt lluny de qualsevol possibilitat de majoria. L’entrada de la ultradreta de Vox (24) va quedar per sota de les expectatives, inflades pels mateixos grans partits amb l’objectiu de mobilitzar els seus electors. I només Rivera, entre els tres de la foto de Colón, va salvar els mobles millorant els resultats (57), sense aconseguir, però, l’objectiu de liderar l’oposició a Sánchez, que ara té la tasca de formar una majoria de govern que no és clara.
El des d’avui president espanyol en funcions va dir durant la campanya que prioritzaria una entesa progressista amb Unides Podem, que va patir un correctiu per l’ascens de Sánchez i va passar de 71 a 42 escons. Però l’aritmètica li dificulta aquesta suma, que requeriria un pacte amb els nacionalistes bascos, Compromís i altres partits, amb els independentistes catalans com els més ben situats per tenir la clau per fer-la possible. El líder socialista no vol acords estables amb ERC i JxCat (tot i que només caldria el suport d’un dels dos), els quals considera socis poc fiables i sobre els quals no vol fer descansar l’estabilitat. Però la suma de les esquerres és la que va elevar les seves perspectives electorals davant d’una dreta enfurismada i un veto de Ciutadans, que va decidir a l’inici de la precampanya abandonar la posició de centralitat. “Amb Rivera, no”, cridaven ahir els militants del PSOE davant de la seu del partit. “Ha quedat clar", va respondre Sánchez. El pacte amb el partit d’Albert Rivera és aritmèticament possible. Però el líder del partit taronja ha fet bandera durant la campanya d’aquest veto. Tot i els canvis de posició que ja ha protagonitzat en el passat, sembla difícil d’explicar als electors de Ciutadans un gir copernicà cap a un pacte amb els socialistes, que, això, sí, és el preferit per l’establishment econòmic i mediàtic, que no vol ni sentir a parlar del que s’ha batejat com a 'govern Frankenstein'.
Els independentistes catalans es trobaran al davant un aspirant a president amb poques ganes d’entrar a negociar amb ells i amb una situació política enverinada. La gestió de la sentència als presos polítics –els indults tornaran a ser tema de discussió després d’una campanya en què la dreta els ha fet servir d’arma contra Sánchez– i la lluita interna entre independentistes –que ahir va guanyar ERC, que es va imposar no només a JxCat sinó també al PSC en la batalla catalana– dificultaran l'oferta d'estabilitat al govern espanyol. Arribat el cas, els independentistes hauran de decidir si regalen al PSOE la investidura (en podrien tenir prou amb una abstenció) per evitar un escenari de repetició electoral i barrar el pas de la Moncloa a Rivera. I també ho hauran d’explicar als seus electors.
La dreta va errar el diagnòstic. Casado, Rivera i Abascal compartien, a grans trets, el relat del cop d’estat. Dibuixaven l’1-O i els fets que estan sent jutjats al Suprem com un esdeveniment equiparable al 23-F, i situaven Pedro Sánchez com a còmplice. Davant d’això, el president espanyol va plantejar les eleccions com un plebiscit entre ell i l’extrema dreta. S’alimentava dels exabruptes dels seus rivals i s’ubicava com una opció moderada que no volia atiar el conflicte territorial sinó posar-lo en vies de resolució amb una promesa etèria de diàleg. Aprofundir el conflicte o mirar de superar-lo, amb poques concrecions.
Casado, enfonsat
L’error de diagnòstic de la dreta obre una crisi majúscula al bloc. El que en va sortir més mal parat va ser Casado, que va perdre més de la meitat dels escons que va obtenir Mariano Rajoy el 2016, i que ni tan sols pot refugiar-se en l’excusa de Vox, tot i que és cert que la divisió va perjudicar la conversió en escons del resultat. La patacada va ser de tal magnitud que la sortida lògica per al president del partit seria una dimissió que, això no obstant, no sembla a prop, per la imminència de les eleccions autonòmiques del 26 de maig. La duresa i l’aproximació als postulats de Vox li van valer el pitjor resultat de la història del PP, i els moderats del partit, com Alberto Núñez Feijóo, li faran retre comptes, tard o d’hora.
Sánchez guanya. Espanya no abraça la ultradreta i el bloc de dretes rep un fort correctiu. Però la governabilitat espanyola no està assegurada i, de nou, la qüestió catalana marcarà l'agenda.
