Sánchez perd l’aposta i s’escurça el terreny de joc per pactar
La desfeta de Ciutadans resta opcions al PSOE en un Congrés en què Vox se situa com a tercera força
BarcelonaEmbravit per alguns assessors i per una carrera marcada per victòries que semblaven impossibles, el líder del PSOE, Pedro Sánchez, va decidir forçar la repetició de les eleccions a la recerca d’un resultat inapel·lable que li donés la clau d’una investidura fins ara frustrada. Els daus li van tornar ahir un resultat inesperat. Tot i mantenir pràcticament els mateixos escons -passa de 123 a 120-, el president espanyol perd l’aposta i no capitalitza una cita amb les urnes que li redueix el terreny de joc pel que fa a pactes. La desfeta de Ciutadans -fagocitada per l’extrema dreta de Vox, tercera força amb 52 escons- deixa Albert Rivera contra les cordes -només 10 diputats- i resta una via de pacte a Sánchez, que només podrà triar entre dues opcions: o un pacte amb Unides Podem i Més País amb l’aval directe o indirecte de, com a mínim, el PNB i ERC, o la gran coalició amb el PP.
Cap dels dos camins, però, semblen d’entrada senzills de transitar per als socialistes. Les relacions amb Unides Podem van quedar molt tocades arran de la investidura fallida, i el seu líder, Pablo Iglesias, ja va reclamar ahir a la nit formar un govern de coalició, una hipòtesi que Sánchez va dir que li feia perdre la son. A més, aquest cop el PSOE té més lluny aconseguir el suport directe o indirecte d’ERC. La sentència del Suprem -que condemna Oriol Junqueras a 13 anys de presó-, l’enduriment del discurs de Sánchez amb l’independentisme i el peatge que han pagat els republicans pel seu pragmatisme -dos escons menys- poden ser esculls insalvables per a la negociació.
Pel que fa a un hipotètic acord amb el PP -el PSOE no en tindria prou amb l’abstenció dels populars-, Sánchez es veuria obligat a empassar-se el gripau de governar gràcies al suport dels populars quan ell va fer bandera el 2016 del “No és no” per no investir Mariano Rajoy. Tanmateix, la pressió mediàtica i empresarial sobre els dos grans partits estatals perquè arribin a un acord que doni estabilitat al Congrés en un moment en què ja sonen tambors de recessió serà enorme.
El dubte és ara, doncs, amb quin Sánchez ens trobarem. Fins ara, el dirigent socialista ha demostrat una gran capacitat de mudar de pell en funció del context: va passar d’intentar la investidura el 2015 de la mà d’Albert Rivera a defensar les essències de l’esquerra després de ser destronat de la direcció del PSOE per la seva negativa a investir Mariano Rajoy; i d’enarborar la bandera del diàleg amb l’independentisme a Pedralbes a finals del 2018 a mostrar en aquesta campanya el seu to més dur contra el govern de Quim Torra. La composició del Congrés sorgit del 10-N, doncs, l’obliga ara a tornar a mullar-se i decidir si mira a l’esquerra o, per contra, busca l’entesa amb el PP de Pablo Casado.
Després de ser un dels grans perdedors del 28-A, el líder del PP va aconseguir ahir remuntar -passant dels 66 escons a 88- i consolidar els populars com el primer partit dins del seu bloc. Tanmateix, el principal vencedor de la nit en el camp de la dreta va ser Vox. Si el 28-A Espanya va deixar de ser l’excepció europea amb l’entrada de la ultradreta al Congrés, ahir els de Santiago Abascal van aconseguir situar-se com a tercera força a la cambra baixa amb 52 diputats. El discurs xenòfob de Vox va superar els 3,5 milions de vots a tot l’Estat, va aconseguir representació a pràcticament tot arreu -també a Barcelona, amb dos diputats- i va ser, fins i tot, la força més votada en demarcacions com Múrcia i Ceuta. Aquest serà un dels factors clau de la legislatura que comença: el pes de la ultradreta al Congrés i la seva influència a l’hora de condicionar els debats.
Vox es fa gran a costa de Ciutadans, de llarg el partit que surt més malparat de la repetició electoral. Albert Rivera cau fins als 10 diputats -47 menys que fa sis mesos- i la seva dimissió serà tema de debat les pròximes hores -ahir ja va anunciar que convocaria l’executiva i un congrés per debatre el seu futur-. El partit taronja, que un dia va somiar amb liderar el bloc de la dreta, perd ara fins i tot el seu rol de partit frontissa i queda condemnat a la irrellevància més absoluta al Congrés.
L’independentisme creix
Pel que fa a Catalunya, ERC repeteix victòria -tot i perdre suport-, i l’independentisme creix -guanya un escó- en bona mesura gràcies a l’auge de JxCat i, sobretot, la irrupció de la CUP, que debutarà al Congrés amb dos diputats. Serà una de les novetats d’una legislatura en què també irromp una nova formació -Terol Existeix- per donar veu a l’Espanya buida en un Congrés més fragmentat que mai i amb una forta presència de la ultradreta. És el resultat de l’aposta de Sánchez, que ara haurà de moure fitxa per intentar governar.
